La terminal

Des de l'aire vaig pensar que es tractava d'una pista d'emèrgencia, d'un petit aeròdrom situat enmig de la selva i vora el mar per aterratges d'avionetes i petits aparells que permetien accedir a zones inhòspites de la que es considera l'illa més salvatge de les Antilles Menors, Dominica. Però no, era l'aeroport principal i únic d'aquella república envoltada per mar que es va independitzar del Regne Unit tot just fa 35 anys. Era una pista d'aterratge molt curta, de la mida d'un dels grans portaavions de l'armada dels Estats Units que, com en els vaixells de guerra, desembocava al mar. L'aproximació es feia per la part muntanyosa de la pista que sortia d'entre l'espesa vegetació, com una ferida oberta entre la jungla. El risc, per tant, era doble. Per una banda si el pilot no feia una bona maniobra d’aproximació podies estabellar-te contra la selva i, d'una altra, si descendia a massa velocitat et quedaves sense pista i anaves a parar a l'Atlàntic. Tot això en un aparell bimotor més vell que l'anar a peu.

Dominica era tan sols una escala en el meu viatge, el pas obligat entre Barbados i Gualaloupe, la segona de les illes franceses del Carib. Estava en una ruta que era una mena de ferri/taxi pels illencs de la zona per moure’s d’un lloc a un altre.  

L’aeroport era el més petit i simple dels que havia estat en ma vida. Un edifici d’una planta a peu de pista (els avions aterraven davant la porta de sortides/arribades) no més gran que una estació de servei. En baixar de l’aparell em van dur a una petita habitació on em van fer el control de passaports i d’equipatge per tot seguit deixar-me a una sala on hi havia l’única porta d’embarcament de l’aeroport. I aleshores em vaig adonar del drama. El meu avió per anar a Guadaloupe trigaria 6 hores en arribar i jo estava atrapat en terra de ningú. Rere meu hi havia el control de metalls per accedir a la sala (per poder embarcar) o per entrar al país. A la sala, a part d’un televisor, un lavabo i un petit mostrador que estava buit fins que arribava un avió, només hi havia un parell de màquines d’aperitius, patates i begudes. Mort de set, vaig anar a treure una ampolla d’aigua i, oh sorpresa, no tenia monedes del país per fer-les funcionar. Vaig treure el cap per mirar de parlar amb algun oficial del control de metalls i els hi vaig preguntar:

     - Perdonin, que tenen canvi per la màquina?

- Quina moneda tens? – em va dir un oficial

- Euros – li vaig respondre

- Ah, així no et puc canviar res – va dir

- Què hi ha una oficina de canvi? – vaig demanar

- Sí, tot just al costat de la porta de sortida – va assenyalar

- Què hi podria anar un moment?

- No, no tens permís per entrar al país, només ets en trànsit – va respondre molt seriosament

- Però només serà un moment, és que em moro de gana i de set

- No tinc autorització per deixar-te passar –va dir impassible

- És que les màquines només funcionen amb dòlar del Carib oriental –vaig suplicar

- No és el meu problema – va dir

- Si li deixo diners, me’ls pot canviar vostè?

- No tinc autorització per fer això – va respondre amb rudesa

- I si li dono 20 euros i em porta alguna cosa per menjar? –vaig dir desesperat

- No tinc autorització per fer això – va dir tossut com una mula

- En vol 40? – en el que venia a ser un suborn

- No tinc autorització per acceptar diners – va dir com si fos un robot

- Ah sí? i per a què té autorització vostè? – li vaig engegar tot emprenyat

- No tinc autorització per dir-t’ho – va dir a l’hora que treia un tros de pollastre fregit greixós d’una bossa de paper marró.

El vaig mirar amb cara de gosset bondadòs i famèlic i ell, amb la boca plena i la vianda a la mà, em va aguaitar, va mirar el menjar i, sense cap compassió, va girar la cadira donant-me l’esquena per continuar xerrant amb els seus companys que havien assistit a l’escena com a simples espectadors.

Ignorat, afamat i assedegat la meva esperança consistia a somiar com un helicòpter dels Rangers capitanejat per Stallone o Bruce Willis arribés d’improvís i, a sang i foc, em rescatés d’aquella república bananera. 

Atracament a les 12

Platges de somni, arena tan blanca i fina que sembla farina, aigües d’un color turquesa impossible, mansions a la vora del mar Carib, milionaris a bord de iots que es podrien considerar transatlàntics. Barbados, un plató de cinema que representa el paradís en una illa sotmesa als dólars americans. Una població que viu semiesclava dels blancs rics. Darrere de tota l’opulència pròpia de l’estil de vida nordamericana (allò que realment importa és l’aparença) hi han vides desestructurades, alcoholisme, drogadicció i pobresa d’esperit. Els nadius també comparteixen aquests característiques, amb una excepció: la pobresa és econòmica. Treballar per un plat de llenties fent tasques de neteja pel ric de torn o com a empleat per l’hotel absolutament desproporcionat en una línia de ciment que envolta tota una illa desvirtuada de la seva  personalitat per un turisme depredador.

Els edificis luxosos, els carrers ben pavimentats, les parelles de viatge de noces, els jubilats americans en cadira de rodes que han treballat tota la vida per permetre’s un retir daurat dins un cos amb aluminosi…i els quillos. Nadius sense feina, enganxats a les drogues i als diners dels altres, tant o més perillosos que els taurons d’aigües endins del Carib. Gent que no té res a perdre, ni les dents, perquè les han perdut totes.

“Ei amic, què passa? On vas?” -  va dir tot venint cap a mi un paio amb texans tallats a l’altura del genoll, descalç i amb una samarreta que un dia va ser marró i ara blanca o era blanca i ara ni el millor lleixiu podria tornar-li el seu color original.

“Vaig a comprar al supermercat” – li vaig respondre convençut que seria un de tants que m’havien volgut  vendre droga.

“Molt bé, això està molt bé. I dic jo, què et sembla si quan surts em deixes 30 dòlars? És que sóc amb uns amics prenent unes cerveses. Veus? Tot just aquells que ara et saluden” – va dir alhora que em passava un braç sobre l’espatlla esquerra mentre assenyalava un grup de negres tan pollosos com ell asseguts davant un bar.

Era un atracament a les 12 del migdia, al carrer més cèntric de St Lawrence Gap i davant un munt de gent. Sense armes, sense violència, amb un somriure a la cara, però perillós.  Estarien fora esperant i, si no els donava els diners, em seguirien, trobarien el moment i aleshores ja no riurien.

Vaig estar inquiet mentre comprava. Valorava si donar els diners a aquella colla i no tenir problemes però 30 dòlars eren molt per a mi a aquelles alçades del viatge. No sabia què fer. Vaig sortir tot esperant que allí estaria l’home de la samarreta indefinible. I allí estava, però no m’esperava. Prou feina tenia en deslliurar-se del seu adversari. S’estava barallant amb un altre de la seva espècie mentre els amics del bar a qui jo “havia de convidar” s’ho miraven. El contricant del meu amicable atracador era coix. Li faltava la cama esquerra de genoll en avall i portava un parell de crosses de fusta. D’aquelles encoixinades sota les aixelles, com de pirata. El coix tenia una agilitat increïble. Agafava una crossa com si fos un arma, com un bat de beisbol mentre anava fent saltironets amb la cama bona. L’atracador, tot i no estar esguerrat, rebia de valent amb la cara sangosa quan un cop el va tombar a terra. El coix li va donar un, dos, tres cops més i quan li anava a etzibar el quart, va ser placat per la policia. Jo havia quedat hipnotitzat per la baralla i no els havia vist arribar. Era fantàstic haver tingut aquell cop de sort que m’havia deslliurat del delinqüent somrient. Però, i els amics? Havien desaparegut en arribar la policia. Ara podia respirar tranquil, alleujat, em sentia feliç.

“Però on em porteu? Deixeu-me! Deixeu-me us dic! Vull els meus 30 dòlars, me’ls he guanyat!”. Era la veu del coix pirata que es resistia a entrar al cotxe patrulla. S’havia barallat per mi. Jo era el seu botí. Aleshores em vaig sentir un objecte més en aquell escenari de formigó i luxe que és Barbados. Una illa que encara és un refugi de galifardeus com en l’època de la pirateria. Corsaris moderns sense vaixell i lloros a l’espatlla però amb un mono considerable a sobre.

Rafa González, in memoriam

Eren les deu de la nit, tots els convidats érem vora el foc i ja l'esperàvem. No era mai puntual, no calia patir. Va trucar via porter automàtic una hora més tard del previst i va arribar portant les cerveses que li havíem encomanat i una bossa de paper del Carrefour amb dos quilos de sardines grans com verats. "Nois, quan he anat a comprar les cerveses he vist aquestes sardines tan maques i mira, les he hagut de comprar, no me n'he pogut estar" va dir tot somrient d'orella a orella, satisfet per la seva compra. A qualsevol altre l'hauríem fotut escales avall de seguida perquè el sopar consistia en una graellada de carn i en aquell moment, a dos quarts d'onze de la nit, apareixia ell amb la sorpresa del peix blau, però Nacho i jo ens vam mirar, ens vam posar a riure i vam agafar les sardines de bon grat. Vam treure un gibrell ple d'aigua i vam escatar les sardines gegants a la terrassa per deixar-les a punt per després de la carn que ja fumejava sobre la brasa de carbó. La nit ens va deixar històries i rialles, i una bona pudor de fum de sardinada que no va marxar per molt que ens dutxéssim. Aquest era Rafa.

Rafa González era portar sardines quan tenies carn per sopar, era abraçar Agustí Mallol a la plaça de la Font en ple directe televisiu la nit que el Nàstic va arribar de Xerès després d'aconseguir l'ascens a primera divisió, era cridar a tot drap constantment que li "agafaria un infart" en un partit del CBT al Serrallo que valia un ascens durant una retransmissió, era reverenciar la bellesa de les dones, a qui considerava l'animal més bell i perfecte de la terra, era cridar Puxa Asturies! quan estava eufòric, era anar al Cau o la Sala Zero, era tenir una conversa intel·ligent tractant de qualsevol tema, era desbarrar de tot i de tothom en plena sucessió de bromes i rialles, era abraçar els seus amics quan els veia, era veure'l tres dies seguits i desaparèixer durant setmanes, era fer un cafè irlandès al bar Andorra (va ser ell qui em va ensenyar què hi feien els millors de Tarragona), era tenir el cor grana i l'ànima madridista, era ser crític fins la medul·la. Rafa González era tot això i, a més, un bon periodista. Un autèntic periodista per vocació.


Descansa en pau amic.

La caseta negra

No hi havia manera de dormir. Havien passat dues nits des de la meva arribada a Crown Point i cadascuna havia estat igual. El timbre sonava de matinada cada dos per tres en un allotjament que curiosament no era massa gran però que semblava tenir un èxit brutal. No se sentien rialles ni converses escandaloses (que serien pròpies de gent que arriba de festa) sinó solament el cop de porta per entrar o sortir. El més curiós és que durant el dia l’allotjament continuava mig buit, tal i com l’havia trobat en arribar. Era un edifici de dues plantes, sense cap mena d’encant, amb un parell de balconades a la part frontal i una escala que anava fins el segon pis. Era una estructura curiosa, com un petit formiguer, doncs gairebé cada habitació tenia la seva pròpia porta d’accès al carrer, excepte la part de darrere, que era comuna. Hi havia un lavabo per a quatre habitacions i una cuina que no s’havia netejat des de feina anys. De fet, la brossa s’eternitzava al cubell i, quan aquest es buidava, la bossa no es canviava. El paradís dels escarabats. L’encarregada era una noia negra, d’uns quaranta anys, prima i baixeta que gairebé no sabia escriure (l’agenda eren un plec de fulls plens de taques i gargots en llapis) i que vivia a l’edifici en una petita habitació caòtica, plena fins a dalt de papers de xocolatines, capses de pollastre fregit, ampolles buides i roba interior tot escampat pel terra. “Pots deixar la teva maleta aquí fins que l’habitació estigui a punt. Vés a la platja mentrestant” em va dir quan vaig arribar.

Crown Point és un poblet diminut situat en un dels extrems de l’illa de Tobago, la més petita del país. És un lloc eminentment turístic perquè les millors platges es troben aquí i és, per tant, la destinació preferida dels nord-americans i estrangers d’arreu. També és el repòs del guerrer dels nombrosos homes de negocis que arriben a Trinidad i Tobago atrets pel seu petroli. És un indret absolutament caribenc, on tot va molt a poc a poc i la gent viu al dia.

Va arribar la tercera nit. Cap a les dues de la matinada el timbre va sonar. Ningú va obrir. Van tornar a picar, una, dos, tres, quatre, cinc vegades. I res. Ja estava sonant per sisena vegada quan vaig obrir. Al meu davant hi havia un negre en un evident estat etíl·lic que amb prou feines es podia mantenir dempeus. Em va mirar de dalt a baix i, sense dir ni hola, va entrar a empentes i rodolons. Emprenyat per haver de fer de porter improvisat i amb llenganyes als ulls, vaig tornar al llit, però als vint minuts el timbre va tornar a sonar. Ningú va obrir i abans que sonés per tercera vegada ja tenia el pany a la mà. Un altre negre, tant o més borratxo que l’anterior, dentadura d’or, el cabell brut fins a l’extrem i la samarreta mig esguerrada va entrar com si jo fós invisible. Ja havia decidit anar a l’habitació de l’encarregada a queixar-me de la seva passivitat quan algú altre va trucar. Res de timbre, cops de puny a la porta. Obrint de molt mal humor vaig preguntar al nou visitant: “Què passa? Què no saps que són les tres de la matinada?”. El negre, de la mateixa espècie i aspecte que els dos anteriors, es va quedar astorat, va mirar la façana de l’edifici, la porta i, fent un esforç titànic per articular una frase em va preguntar: “Que està ocupada la mestressa?”. 

Cos a terra

Suat, cansat i  asfixiat de calor. Portava tres hores caminant sota un sol de justícia en una ciutat lletja, impersonal i sense cap mena d’atractiu excepte ser la capital d’un país, Trinidad i Tobago, que, a diferència de les altres illes del Carib té un bé molt preuat: el petroli. Port of Spain estava sent una decepció en tota regla. En només un dia ja havia decidit no viure-hi però continuava buscant feina per responsabilitat i per amortitzar la nefasta decisió de passar-hi quatre nits.

Des de la meva arribada tot havia estat estrany. Res era allò que m’esperava. En teoria el castellà era la segona llengua del país i havia de ser cooficial el 2020, així que vaig pensar que tindria moltes possibilitats de trobar feina com a professor. A la pràctica, el castellà només era present en els rètols de les carreteres, carrers o edificis oficials i tothom parlava una llengua desconeguda que hores més tard vaig descobrir que era l'anglès. Un anglès molt peculiar i que no em resultava del tot desconegut. De fet, ja l’havia escoltat anys enrere. Un accent que em feia venir a la memòria un nom: Gurpal.

Va ser el meu primer dia d’escola a Austràlia. Havia anat a aprendre anglès i quan vaig entrar a l’acadèmia la vaig trobar plena d’indis (de l’Índia). Era xocant que els habitants d’un país que havia estat cent anys una colònia britànica anessin a aprendre aquell idioma, però resulta que aquells indis eren de la regió del Punjab, que té llengüa pròpia, el panjabi, i  que fa anys que es vol independitzar de l’Índia. Vaig trobar Gurpal a classe, tot esperant la professora, com la resta dels meus nous companys. Ell era un panxacontent, un noi que portava mesos a l’escola amb escassos progressos lingüístics i l’única ambició del qual era ser taxista per “estar assegut tot el dia” i així guanyar-se la vida. Era un noi tímid que anava sempre amb els de la seva colla però amb qui vaig arribar a fer una certa amistat perquè el vaig ajudar a copiar en uns exàmens decisius per aconseguir el títol d’anglès. “Thank you Rafa” em deia sempre que em veia des d'aquell dia . Els habitants de Trinidad tenien una semblança sorprenent amb els panjabis (d'on procedeixen els gitanos originàriament) i això va fer d’aquell lloc un indret encara més desconcertant: què hi feien tants indis en una illa del Carib?

Estava doncs en aquella illa plena de Gurpals, carrer amunt, carrer avall intentant trobar les acadèmies d’idiomes que al cercador d’internet eren presents però que l’hora de la veritat havien tancat o simplement no existien. Si preguntava a algú mai sabien de què els parlava, bàsicament perquè la gent camina poc per la ciutat, va en cotxe a tot arreu i, per tant, no sap quin negoci hi ha al costat del que sol freqüentar. Això si trobaves algú a qui demanar ajuda. I aleshores ho vaig veure. Una persona estirada a la vorera, panxa amunt, amb les cames i els braços oberts, amb una bossa al costat i un abric sota el cos. No sabia si era home o dona. No hi havia cap peató més. Només cotxes que passaven però que no podien veure el cos perquè quedaba ocult entre la filera de cotxes aparcats i les cases. Em vaig apropar mig corrent. Era una dona gran, d’uns seixanta anys, tenia la boca oberta. No es movia. Em vaig ajupir i, recordant els meus anys de socorrista, li vaig fotre un crit per veure si estava conscient. Res. Al segon intent, però, va obrir els ulls i va moure les cames i els braços com un malalat epilèptic. La vaig deixar anar al temps que ella s’incorporava. Semblava que estigués desorientada. Aleshores em va veure. “Però què fas? Ets boig o què?” em va engegar tot cridant. Jo, perplex, no vaig saber què dir. “Estic dormint tranquil·lament i et fots a cridar a mig pam de la meva cara! Estàs completament boig noi!” em va continuar dient mentre recollia les seves coses i es decidia a abandonar aquell lloc mentre remugava paraules inintel·ligibles. Ja començava a allunyar-se quan li vaig engegar un crit. Es va aturar, es va tombar i em va mirar. Llavors li vaig preguntar: Escolti, perquè porta un abric amb la calor que fa?”. Ella, obrint els braços amb desesperació, em va respondre: “Per a què vols que sigui poca-solta! Doncs per a dormir-hi a sobre, que els carrers estan molt bruts!” i va continuar el  seu camí mentre movia el cap fent signes de negació. I allí em vaig quedar, dempeus en un carrer sense una ànima a la vista, a més de 35 graus  a l’ombra, sense haver dinat i sense entendre res.

http://www.youtube.com/watch?v=8cGzZXDwzy0

Un diumenge a la favela

Una enorme placa de ciment d'uns tres metres de llarg per un d'ample salvava els quatre metres d'alçada de la riera que feia de claveguera principal de la barriada on vivien els meus improvisats i amables amfitrions a Saint Lucia. El pont, com la casa, havia estat obra i gràcia dels inquilins del modest però net habitatge, com la resta del veïnat que, avorrit, practicava el passatemps preferit al Carib: mirar per la finestra a veure qui o què passa. Per la riera, que provenia des d'una distància considerable, baixava un rajolí d'aigua bruta, la que sortia de les piques i dels lavabos de les barraques. Una aigua que servia per abeurar gallines, pollets i galls (cal recordar que el pollastre, especialment fregit, és el menjar més popular no tan sols de les illes sinó de tota Centreamèrica i de gran part de Sudamèrica). La casa, de dues habitacions, cuina i menjador tot junt, no tenia més de quaranta metres quadrats i hi vivien cinc persones adultes. I n'havien arribat a ser set. El lavabo estava en una caseta de fusta rere l'habitatge i la dutxa...bé, suposo que era la manguera que hi havia al costat de la caseta. El barri es podria definir com una favela i, tot i que no vaig veure ningú amb pinta de delinqüent, l'amo de la casa va insistir en acompanyar-me quan va ser l'hora de marxar. "Hi ha bona gent aquí però també dolenta i tu vas sol. No deixaré que marxis sense que algú t'acompanyi" em va dir. Eren les cinc de la tarda.

Era diumenge al migdia quan vaig arribar i tot estava molt tranquil. Algun lladruc, galls cantant (això que només canten quan surt el sol és un mite) i música country. Al bell mig del Carib la música feta per ser ballada en els Honky Tonk sonava a tota pastilla. La dona de la casa, d'uns cinquanta anys, acomodada en una butaca i amb un suc de fruites a la mà, cantava com si fos en un karaoke les melodies que parlaven de desamor i cors trencats amb accent texà. Al seu costat, la filla gran, que parlava castellà doncs havia viscut sis anys a Cuba, la filla petita, que m'havia acompanyat des de la parada de l'autobus i la filla mitjana, discapacitada mental. La mestressa m'havia convidat a dinar el dia que vaig arribar a Saint Lucia, quaranta vuit hores abans. Ella era la germana de la dona de fer feines dels meus amfitrions a Martinica. Jo vaig acceptar encantat però no sabia que "convidar a dinar" a Saint Lucia vol dir "vine i menja com si fossis en un buffet". Portava una hora bevent cerveses i la taula, on hi havien dues cadires, no estava parada. Constantment la família em preguntava si volia dinar i jo responia que quan tothom volgués fer-ho. Vaig trigar dues hores més en esbrinar que a Saint Lucia la familia no es reuneix per menjar. Quan algú té gana, menja. I jo havia de fer el mateix. Així que, tot i que no tenia fam i estava incòmode per una situació que m'era molt extranya, vaig decidir dinar i ho vaig fer en una taula de 80x80 centímetres de cara a la paret mentre el cap de família jugava al solitari a l'ordinador, la mare cantava country, la filla gran preparava les classes de la setmana (és mestra), la petita enviava missatges de whatsapp i la mitjana cridava a tort i a dret al gat que voltava per allí. Començava a preguntar-me perquè m'havien convidat quan l'ordinador em va donar la resposta.

Van canviar el portàtil de lloc i el van posar a la taula on havia dinat. Aleshores va entrar una trucada d'Skype. Era la dona de fer feines de Martinica que volia parlar amb mi. Un matí, quan era a l'illa francesa ella em va explicar que no estava bé amb el seu marit, que no era l'home que havia conegut anys enrere, que estava pensant en deixar-lo. I em va demanar el meu número de telèfon. "Per estar en contacte, ja saps" em va dir aleshores mentre m'acariciava l'espatlla. I allí estava jo, amb tota la familia darrere meu i una dona que m'estava tirant els trastos des d'una pantalla d'ordinador. Aleshores vaig comprendre perquè era allí.

Friday night fever

Va passar darrere meu com una ombra immensa seguida per les mirades de tots els assistents a la festa i jo li vaig fotre una repassada de dalt a baix. Feia més d'un metre noranta, tenia els cabells arrissats tot i que no gaire llargs i una esquena molt ampla, com si fos nedadora. Tenia poc pit, gairebé inapreciable, uns braços llarguíssims i vestia una minifaldilla texana molt curta que amb prou feines tapava unes cames interminables i...peludes. El transvestit va aconseguir ser el centre d'atenció durant els primers cinc minuts fins que d'altres personatges no menys grotescos van agafar el relleu d'una nit absolutament inoblidable. La nit de divendres a Gros Islet.

Gros Islet és un petit municipi al nord de Saint Lucia, que és l'illa que es troba just després de Martinique en direcció sud. Els seus habitants són totalment diferents dels martiniquesos doncs parlen anglès i són uns amants de la música  reggae, calypso i, encara que soni extrany, country. És com una petita Jamaica, amb tot de gent que porta trenes a l'estil "rastafari". Gros Islet és el poblet més pintoresc. Fet de casetes de fusta, moltes d'elles desballestades, el ritme de la vida és parsimoniós, al so de les ones del mar Carib. Els divendres, però, la tranquil·litat s'acaba i el poble es converteix en l'epicentre de la festa a l'illa. Una festa tan popular que atreu gent d'altres illes per viure l'experiència.  I el divendres va ser el dia de la meva arribada.

Encara no m'havia refet de l'ensurt del transvestit quan va començar la música. En un escenari al final del carrer hi havia un DJ i, a sota, una banda (un bateria i un parell de guitarristes). La veritat és que ho feien molt bé perquè la música era de ball i la mescla amb els instuments en directe era perfecta, així que vaig anar a veure'ls de més aprop. Quan hi vaig arribar vaig entendre el perquè de la perfecció en la fusió musical. L'únic autèntic era el DJ mentre que els músics eren una banda d'indigents. La bateria era feta de llantes de cotxe, pots de pintura i mig bidó de ferro rovellat (que feia de bombo el qual, tot s'ha de dir, fins i tot tenia un pedal) i les guitarres, o el que quedava d'elles, no tenien cordes. Els seus músics, però, hi posaven l'ànima, sobretot el bateria que, fruit de la seva sobreexcitació produïda per alguna substància psicotròpica va haver deixar el seu lloc ben aviat a un grup de turistes nord-americans que, entusiasmats per tenir el poder de les baquetes, van posar-se a tocar primer i pujar a l'escenari tot seguit. Ben aviat el DJ no es va veure, els turistes acaparaven tota la plataforma fent striptease, breakdance, lambada i tots els balls acrobàtics que l'alcohol els permetia. Dones de 60 anys de Cincinnati ensenyant els sostenidors al més pur estil Bourbon Street de Nova Orleans, "rastafaris" buscant rosses, jubilats milionaris propietaris de iots gegantins bevent a morro de les ampolles de rom. Fins  que l'escenari va dir prou. La plataforma va cedir pel costat esquerre i gairebé mata els dos guitarristes. La música,  però, no es va aturar. El DJ seguia punxant. Sota l'escenarri, un paio molt borratxo d'uns 30 anys amb una ampolla de rom blanc a la butxaca del darrere del seu pollós pantaló texà oferia un glop a un nan d'aspecte oriental però de pell negra que estava ballant amb una sueca de revista. Al mateix temps, una noia increïblement grassa sortia des de les restes de l'escenari pujant-se els pantalons tot ensenyant un tanga multicolor després de deixar un toll de pixum mentre un parell de jovenetes vomitaven des del balcó del bar que feia xamfrà. De sobte, la multitud va obrir un corredor per deixar passar una àvia de no menys de 85 anys que anava amb caminador a les dues de la matinada. Era com ser en un món de fantasia, com ser dins Alicia al país de les meravelles. Pensava que ja ho havia vist tot, que ja no em podia sorprendre res més aquella nit fins que va tornar per sorpresa, em va agafar pel braç i em va treure a la pista. Estava ballant amb el transvestit.

L'autoestopista

A Martinica hi han tres mitjans de transport: el cotxe, el bus i l'autoestop. Els tres són el millor indicador econòmic de l'illa perquè mostren el poder adquisitiu dels seus habitants segons amb quin d'ells es desplacin. Jo, en aquest cas, era una rara avis perquè els havia fet servir tots. Així, quan volia visitar algun lloc especial o anar a una platja que no fos la de Schoelcher, que no és res de l'altre món, llogava un cotxe (no gaires vegades perquè surt car); si no tenia vehicle agafava l'autobus i formava part dels passatgers habituals (adolescents, mestresses de casa, nens i jubilats) que, com jo, eren víctimes de l'incompliment d'uns horaris que, a més, eren molt limitats. Aleshores tocava anar a peu sota un sol tòrrid i, amb aquella calor i amb aquells turons, molta gent feia autoestop. I molta d'altra ho feia perquè no tenien l'euro i mig del bitllet.

 

Els dies que tenia cotxe un impuls altruista s'apoderava de mi i llavors desitjava ajudar als desgraciats que el bus havia deixat tirats. Un impuls que topava frontalment amb els consells de Monsieur Chadet, el meu amfitrió:"No recullis ningú que faci mala pinta, o millor dit, no recullis ningú, pot ser perillós". Sovint, quan veia aquella gent al voral de la carretera pensava en l'última vegada que havia portat un autoestopista. Va ser a la Patagònia argentina, gairebé al final d'un viatge amb cotxe que m'havia permés, juntament amb un amic, creuar tot el continent americà de nord a sud. Mai recollíem ningú per motius de seguretat però aquell dia un noi ens va demanar si podíem portar-lo fins la cruïlla que menava a El Chaltén. Érem en una benzinera al mig del no res i no li podíem dir que no. Era un noi interessant, que havia decidit recórrer aquella terra en solitari i vivint dels diners que guanyava venent el pa que ell mateix havia après a fer.  Li vam dir que es posés al seient del copilot i així un de nosaltres sempre el tindria al davant. Després demanar el  relleu en la conducció, vaig passar al seient del darrere i em vaig adormir. Al despertar-me, i tot posant-me el cinturó de seguretat mig endormiscat, vam tenir un accident. El cinturó, mal posat, va saltar i, mentre el cotxe feia voltes de campana, jo rodolava dins el vehicle com si fos en una lavadora. Amb el cotxe destrossat en una carretera solitària, vam salvar la pell de miracle però a mi em va costar dues vertebres xafades que l'hospital de Gobernador Gregores, però, no va detectar. L'autoestopista va patir un tall al cap, però amb tres punts s'en va sortir i el meu amic, un fort cop a l'espatlla. Mai oblidaré l'imatge del cotxe cap per avall en aquella carretera polsegosa mentre els nostres documents sortien volant cap l'horitzó de l'immensa planúria.

 Així doncs, estava pensant en tot allò  quan vaig veure una noia fent dit. Semblava tenir uns 25 anys, era alta, el cabell recollit en una cua, portava texans i una samarreta vermella i de l'espatlla li penjava una bossa de cuir. "Fa bona pinta" vaig pensar i, oblidant el consell que el meu amfitrió m'havia donat, vaig aturar-me com un bon samarità. La satisfacció per la bona acció va durar fins que es va obrir la porta  i la noia va treure el cap per dir "merci et bonjour". Tenia com a mínim 40 anys molt mal portats,  li faltaven almenys cinc dents, la bossa no era de cuir sinó de d'un material semblant al plàstic i recollida del més immund abocador del Carib i la samarreta i els texans tenien més medalles que Michael Phelps, Mike Spitz i Carl Lewis junts.  Però ja no podia fer-me enrere. Ella es va posar còmoda de seguida, va tirar el seient endarrere, es va treure les sabates i va començar a parlar com una cotorra tot perfumant el vehicle amb seu alè meitat cervesa, meitat no tinc raspall de dents ni m'importa. Vint minuts després d'haver-la recollit, aturats en un semàfor i quan ja tenia el cap a  punt d'esclatar de la seva tabarra, m'engega tot dibuixant un somriure desdentat: "Saps? estic molt contenta que m'hagis recollit i, si vols, per 10 euros et puc demostrar com n'estic d'agraïda" va dir mentre em posava la mà entre les cames. Perplex però disposat a aprofitar aquell moment per desfer-me de la pudent passatgera li vaig respondre: "Ah sí? Doncs jo estava pensant en l'última vegada  que vaig recollir un autoestopista". Ella em va mirar amb curiositat i, tot estrenyent-me encara més el paquet, va preguntar: "I què va passar?". "Doncs que vaig tenir un accident molt greu i gairebé la dinyo" vaig dir com si fos la cosa més natural del món. El somriure es va esborrar de sobte, va aparèixer una mirada de pànic i, mentre enretirava la mà del meu entrecuix a la velocitat del llamp, amb l'altra obria la porta i sortia esperitada carrer avall. Va marxar però la pudor al cotxe continuava. S'havia deixat les sabates.

 

 

El gos de Terreville

Mon iaio no podia suportar els gossos, concretament els de "l'ampollero" que, tal i com el seu sobrenom indica, era un home natural de l'Ampolla. L'odi envers aquells animals es remuntava al primer dia que van arribar al magatzem en què feien de guardians i que es trobava just davant la finestra de la seva habitació. Aleshores mon iaio, tot i tenir gairebé setanta anys (pero més àgil que jo ara), era el vigilant nocturn del port del poble i, per tant, havia de dormir de dia però els dos gran danesos (aquesta era la seva raça) eren uns gossos molt pesats que no paraven de bordar des de la sortida fins la posta de sol, un fet que, a banda de treure de polleguera el meu avi, li provocava insomni. Ell, que era un home de poca paciència de mena, n'estava fins els nassos i, davant l'impotència de poder fer-los callar, va decidir declarar-los la guerra utilitzant les seves armes. Així, quan la quantitat lladrucs era insofrible, s'aixecava del llit, obria la finestra i bordava ell als gossos. La situació era extremadament còmica per a mi, que aleshores era un nen que passava els estius al poble, però, per molt que s'esforcès els gossos no callaven (ans el contrari). Era una guerra perduda. Estic convençut que mon iaio havia somiat moltes vegades (en les poques hores de son que els gossos li deixaven) en l'escena del cap de cavall al llit de la pel·lícula El Padrino per acabar amb aquell malson, tot i que mai va anar més enllà. Alguns anys després, però, els gossos van desaparèixer i amb ells la batalla de lladrucs.

A Terreville, passa una cosa semblant. És un barri residencial i tots són cases unifamiliars i moltes d'elles tenen gossos (n'hi ha una que fins i tot té gallines i alguna cabra, i podria ser que fins i tot un porc, però és l'excepció). Els veïns arriben i marxen en cotxe i els animals no s'immuten amb el pas dels vehicles però si algú decideix anar a peu aleshores la cosa canvia. Aquest algú, en aquest cas, sóc jo que, a més, suposo per a tota la raça canina de la zona el principal motiu de la seva existència perquè amb els lladrucs que em dediquen es guanyen el Pedigree Pal de cada dia. A banda de l'ensurt que provoca el lladruc inesperat d'un gos a mig metre de tu, és una llauna haver-los de sentir dia rere dia. Quan surts al migdia, quan tornes de nit, quan vas al supermercat, a l'universitat, a la farmàcia, a la platja, al caixer...Ells vinga a bordar tot i que, si fossin tan llestos com diuen, bé haurien de conèixer la meva olor després de tant de temps. Doncs no. N'hi ha un, negre com la fosca de la nit, que és especialment odiós i que, a més, és el més gros de tots. Vint metres abans ja se'l sent remugar i quan passo davant la casa que vigila es posa a dues potes, com volent arribar fins a mi. Una tarda, fart d'ell i de tots els altres, vaig fer el mateix que el meu avi. Ho vaig fer instintivament, sense pensar. Em vaig posar a bordar a tots els gossos, un per un. Quan vaig arribar al negre em vaig aturar i vaig bordar ben fort. En un primer moment el gos es va quedar petrificat (suposo que allò no entrava en els seus plans) però després va bordar amb més ràbia, treient espuma per la boca i posant-se, com sempre, a dues potes. Satisfet per haver-los pagat amb la mateixa moneda, vaig marxar. Havia deixat la casa una quinzena de metres enrere quan aleshores els lladrucs del gran gos es van aturar i van ser reemplaaçats pel soroll de les seves petjades. Havia saltat la tanca. Aquell tarda, tal i com diu Sabina en una de les seves cançons, vaig aprendre a córrer.

Oh Happy Day

Començar la revetlla de Cap d'Any a missa no és una cosa que faci per a mi. L'última vegada que vaig anar a l'església per voluntat pròpia (és a dir, tot el que no siguin obligacions de l'estil de casaments i companyia) fa més de vint anys, quan era a punt d'entrar a l'universitat.  Aleshores havia passat un dels moments més angoixants de la meva vida quan, en un autèntic match ball, havia superat el COU i la Selectivitat en només una setmana. Tot això potser no semblarà massa imponent perquè, fet i fet, hi han molts estudiants que ho fan, però resulta que era el tercer COU que feia i que, en aquell últim, només havia tingut dues assignatures en tot el curs (matemàtiques i llengua espanyola) que, a més, havia deixat fins el setembre. Ara no explicaré com vaig repetir tantes vegades un mateix curs perquè això provocaria que em recordés de la mare (i de tota la família viva i difunta) d'una professora, però el cas és que estava entre l'espasa i la paret perquè si no aprovava no podria accedir a l'universitat fins els 25 anys i, per si això fos poc, havia dit als meus pares que havia aprovat l'any anterior. 

Em vaig presentar als examens sense haver estudiat res (havia estat fent l'objecció de consciència per no haver d'anar a la mili)  però vaig aprovar. Estava tant content (crec que mai en la meva vida m'he sentit tan lliure com aquell dia) que vaig marxar de l'institut sense fer l'inscripció a la Selectivitat fins que un amic em va convèncer que tornés. Tenia just una setmana pels primers examens i, ho veia tan magre (moltes assignatures, com les de literatura, havien canviat totes les lectures), que vaig fer el jurament: "Si aprovo, aniré a missa tots els diumenges durant tres mesos". Per algú que no creu en Déu i que pensa que l'Església Catòlica és la primera gran multinacional globalitzadora de la història (sí, ara sortirà el típic que dirà "els missioners ajuden molt", però no em refereixo a això) allò era una penitència important, però de què serveixen aquest tipus de promeses sinó? Només cal que penseu en els jugadors del Barça que, a la década dels 80, pujaven a Montserrat en bicicleta quan guanyaven una lliga (que li diguin ara a Messi, que si hagués de pujar fins el santuari cada cop que guanya un títol també podria guanyar el Tour de França). Així que vaig fer la Selectivitat i, tot i treure un 0 en matemàtiques (de veritat), vaig aprovar. I vaig complir la meva paraula malgrat haver de suportar l'esbroncada de la meva xicota d'aleshores que considerava que aquella promesa era una falta de respecte a la fe. Segurament s'hauria enfadat encara més si hagués sabut que durant les litúrgies (interminables) jo estava pensant en coses tan poc religioses com sortir de festa amb els amics.

La nit de Cap d'Any havia decidit anar amb els meus amfitrions a la catedral de Fort-de-France (capital de Martinica) abans de sopar perquè volia fer una immersió total en la cultura de l'illa i la religió és una part important de la vida dels martiniquesos. Aquella era una missa  especial perquè hi haurien més càntics (en francès, crioll i anglès) i fins i tot balls. L'església era plena de gom a gom i el cor i els músics (bateria inclosa) eren a punt.  Havia decidit que aquesta vegada faria un esforç perquè l'atmosfera religiosa m'envoltès, perquè la fe s'acostés a mi, perquè l'energia d'aquell temple sagrat s'unís a la meva, perquè Déu em donés un senyal per trobar el camí... i aleshores va aparèixer ella i tot se'n va anar a fer punyetes. Un metre vuitanta de perfecció femenina esculpida en jade negre, d'ulls grossos com ametlles i un somriure blanc com les ales d'un àngel. L'elegància feta dona. Amb ella al costat, es va acabar la religió, la Bíblia, els càntics estil gospel i l'hòstia consagrada i, tal i com havia passat vint anys enrere,  tenia el cap en una altra cosa, molt més propera a l'infern que al regne dels cels.  Aleshores, en un últim intent desesperat per creure en el Totpoderós li vaig demanar: "Senyor, si realment existeixes, fes que aquesta noia passi la nit amb mi". El senyal va arribar de seguida. Un negre enorme va arribar per darrere, es va acostar a la deessa de banús, la va agafar per la cintura i li va donar un petó refrenat. Vaig mirar l'altar. "Senyor, per què m'ho poses tan difícil?"

El boig de la ciutat

La persona més popular de Schoelcher és un boig. És un home corpulent, amb cames tortes com les d'un exfutbolista a l'estil Rivaldo i una panxa enorme que fa que la samarreta, que a mi m'arribaria pels turmells, li deixi el melic a l'aire. El boig, del que ningú sembla recordar el seu nom, es passa el dia deambulant costera amunt costera avall a la carretera que porta del petit centre de la vila al barri benestant de Terreville. El vaig conèixer el segon dia de la meva estada a Martinica. Aleshores jo havia decidit anar cada dia a peu a l'universitat per fer un curs de francès, sense saber que l'orografia de l'illa em faria veure la padrina en una combinació letal de desnivell a l'estil Alpe d'Huez i de sol de la pel·lícula Les quatre plomes. Aquell dia, quan començava a treure el fetge per la boca, va aparèixer. Va sortir de sobte rere meu d'entre uns matolls, tenia un paper blanc a la mà que va amollar tant bon punt em va veure i havia deixat mig quilo de restes corporals entre la vegetació. Mentre em recuperava de l'ensurt per l'aparició inesperada d'aquella immensa massa humana, ell em mirava de fit a fit amb ulls desaforats sota una gorra de nen petit. Abans que pogués dir res, l'home es va tombar sobtadament i va cridar  alguna cosa ininteligible en llengua criolla a un cotxe que passava per allí. Aprofitant que estava d'esquena, vaig marxar dissimuladament.

Dies després me'l vaig tornar a trobar. Era al mateix lloc, aquest cop s'havia posat còmode, assegut en una butaca abandonada plena de llànties i que feia dies que era el lavabo de la plèiade de gossos sarnosos de la zona, saludant a crits a la gent que conduïa. Quan vaig passar per l'altra vorera just a la seva alçada, va deixar de vociferar i em va aguaitar com aquells animals salvatges que miren amb curiositat els humans que envaeixen el seu hàbitat. Mig cagat de por vaig accelerar el pas i el vaig deixar enrere. I així cada dia fins que, finalment, em vaig decidir a dirigir-li la paraula. "Hola, com es diu?" li vaig preguntar. No em va contestar. Vaig insistir, i res. Em mirava de dalt a baix com si fos un extraterrestre i al final vaig marxar . Però resulta que l'home panxut amb gorra de beisbol em va seguir tota la resta del camí fins el carrer de casa. I el dia següent també, i l'altre, i l'altre. Al final, fart del meu nou guardespatlles li vaig engegar de mala manera: "Escolti, per què em segueix? Què no té res millor a fer?". El boig em va mirar i, amb una serenor impròpia per algú que està tocat del bolet, em va dir: "No, tinc tants diners i cases que no em cal treballar i per això em distrec veient passar cotxes, que m'agraden molt. M'ensenyaràs el teu cotxe?". Perplex, vaig  balbucejar: "No...és que no en tinc de cotxe". El boig em va mirar en silenci, es va encongir d'espatlles, va girar cua i va marxar per on havia vingut. No l'he tornat a veure.