Una enorme placa de ciment d'uns tres metres de llarg per un d'ample salvava els quatre metres d'alçada de la riera que feia de claveguera principal de la barriada on vivien els meus improvisats i amables amfitrions a Saint Lucia. El pont, com la casa, havia estat obra i gràcia dels inquilins del modest però net habitatge, com la resta del veïnat que, avorrit, practicava el passatemps preferit al Carib: mirar per la finestra a veure qui o què passa. Per la riera, que provenia des d'una distància considerable, baixava un rajolí d'aigua bruta, la que sortia de les piques i dels lavabos de les barraques. Una aigua que servia per abeurar gallines, pollets i galls (cal recordar que el pollastre, especialment fregit, és el menjar més popular no tan sols de les illes sinó de tota Centreamèrica i de gran part de Sudamèrica). La casa, de dues habitacions, cuina i menjador tot junt, no tenia més de quaranta metres quadrats i hi vivien cinc persones adultes. I n'havien arribat a ser set. El lavabo estava en una caseta de fusta rere l'habitatge i la dutxa...bé, suposo que era la manguera que hi havia al costat de la caseta. El barri es podria definir com una favela i, tot i que no vaig veure ningú amb pinta de delinqüent, l'amo de la casa va insistir en acompanyar-me quan va ser l'hora de marxar. "Hi ha bona gent aquí però també dolenta i tu vas sol. No deixaré que marxis sense que algú t'acompanyi" em va dir. Eren les cinc de la tarda. Era diumenge al migdia quan vaig arribar i tot estava molt tranquil. Algun lladruc, galls cantant (això que només canten quan surt el sol és un mite) i música country. Al bell mig del Carib la música feta per ser ballada en els Honky Tonk sonava a tota pastilla. La dona de la casa, d'uns cinquanta anys, acomodada en una butaca i amb un suc de fruites a la mà, cantava com si fos en un karaoke les melodies que parlaven de desamor i cors trencats amb accent texà. Al seu costat, la filla gran, que parlava castellà doncs havia viscut sis anys a Cuba, la filla petita, que m'havia acompanyat des de la parada de l'autobus i la filla mitjana, discapacitada mental. La mestressa m'havia convidat a dinar el dia que vaig arribar a Saint Lucia, quaranta vuit hores abans. Ella era la germana de la dona de fer feines dels meus amfitrions a Martinica. Jo vaig acceptar encantat però no sabia que "convidar a dinar" a Saint Lucia vol dir "vine i menja com si fossis en un buffet". Portava una hora bevent cerveses i la taula, on hi havien dues cadires, no estava parada. Constantment la família em preguntava si volia dinar i jo responia que quan tothom volgués fer-ho. Vaig trigar dues hores més en esbrinar que a Saint Lucia la familia no es reuneix per menjar. Quan algú té gana, menja. I jo havia de fer el mateix. Així que, tot i que no tenia fam i estava incòmode per una situació que m'era molt extranya, vaig decidir dinar i ho vaig fer en una taula de 80x80 centímetres de cara a la paret mentre el cap de família jugava al solitari a l'ordinador, la mare cantava country, la filla gran preparava les classes de la setmana (és mestra), la petita enviava missatges de whatsapp i la mitjana cridava a tort i a dret al gat que voltava per allí. Començava a preguntar-me perquè m'havien convidat quan l'ordinador em va donar la resposta. Van canviar el portàtil de lloc i el van posar a la taula on havia dinat. Aleshores va entrar una trucada d'Skype. Era la dona de fer feines de Martinica que volia parlar amb mi. Un matí, quan era a l'illa francesa ella em va explicar que no estava bé amb el seu marit, que no era l'home que havia conegut anys enrere, que estava pensant en deixar-lo. I em va demanar el meu número de telèfon. "Per estar en contacte, ja saps" em va dir aleshores mentre m'acariciava l'espatlla. I allí estava jo, amb tota la familia darrere meu i una dona que m'estava tirant els trastos des d'una pantalla d'ordinador. Aleshores vaig comprendre perquè era allí.
Va passar darrere meu com una ombra immensa seguida per les mirades de tots els assistents a la festa i jo li vaig fotre una repassada de dalt a baix. Feia més d'un metre noranta, tenia els cabells arrissats tot i que no gaire llargs i una esquena molt ampla, com si fos nedadora. Tenia poc pit, gairebé inapreciable, uns braços llarguíssims i vestia una minifaldilla texana molt curta que amb prou feines tapava unes cames interminables i...peludes. El transvestit va aconseguir ser el centre d'atenció durant els primers cinc minuts fins que d'altres personatges no menys grotescos van agafar el relleu d'una nit absolutament inoblidable. La nit de divendres a Gros Islet. Gros Islet és un petit municipi al nord de Saint Lucia, que és l'illa que es troba just després de Martinique en direcció sud. Els seus habitants són totalment diferents dels martiniquesos doncs parlen anglès i són uns amants de la música reggae, calypso i, encara que soni extrany, country. És com una petita Jamaica, amb tot de gent que porta trenes a l'estil "rastafari". Gros Islet és el poblet més pintoresc. Fet de casetes de fusta, moltes d'elles desballestades, el ritme de la vida és parsimoniós, al so de les ones del mar Carib. Els divendres, però, la tranquil·litat s'acaba i el poble es converteix en l'epicentre de la festa a l'illa. Una festa tan popular que atreu gent d'altres illes per viure l'experiència. I el divendres va ser el dia de la meva arribada. Encara no m'havia refet de l'ensurt del transvestit quan va començar la música. En un escenari al final del carrer hi havia un DJ i, a sota, una banda (un bateria i un parell de guitarristes). La veritat és que ho feien molt bé perquè la música era de ball i la mescla amb els instuments en directe era perfecta, així que vaig anar a veure'ls de més aprop. Quan hi vaig arribar vaig entendre el perquè de la perfecció en la fusió musical. L'únic autèntic era el DJ mentre que els músics eren una banda d'indigents. La bateria era feta de llantes de cotxe, pots de pintura i mig bidó de ferro rovellat (que feia de bombo el qual, tot s'ha de dir, fins i tot tenia un pedal) i les guitarres, o el que quedava d'elles, no tenien cordes. Els seus músics, però, hi posaven l'ànima, sobretot el bateria que, fruit de la seva sobreexcitació produïda per alguna substància psicotròpica va haver deixar el seu lloc ben aviat a un grup de turistes nord-americans que, entusiasmats per tenir el poder de les baquetes, van posar-se a tocar primer i pujar a l'escenari tot seguit. Ben aviat el DJ no es va veure, els turistes acaparaven tota la plataforma fent striptease, breakdance, lambada i tots els balls acrobàtics que l'alcohol els permetia. Dones de 60 anys de Cincinnati ensenyant els sostenidors al més pur estil Bourbon Street de Nova Orleans, "rastafaris" buscant rosses, jubilats milionaris propietaris de iots gegantins bevent a morro de les ampolles de rom. Fins que l'escenari va dir prou. La plataforma va cedir pel costat esquerre i gairebé mata els dos guitarristes. La música, però, no es va aturar. El DJ seguia punxant. Sota l'escenarri, un paio molt borratxo d'uns 30 anys amb una ampolla de rom blanc a la butxaca del darrere del seu pollós pantaló texà oferia un glop a un nan d'aspecte oriental però de pell negra que estava ballant amb una sueca de revista. Al mateix temps, una noia increïblement grassa sortia des de les restes de l'escenari pujant-se els pantalons tot ensenyant un tanga multicolor després de deixar un toll de pixum mentre un parell de jovenetes vomitaven des del balcó del bar que feia xamfrà. De sobte, la multitud va obrir un corredor per deixar passar una àvia de no menys de 85 anys que anava amb caminador a les dues de la matinada. Era com ser en un món de fantasia, com ser dins Alicia al país de les meravelles. Pensava que ja ho havia vist tot, que ja no em podia sorprendre res més aquella nit fins que va tornar per sorpresa, em va agafar pel braç i em va treure a la pista. Estava ballant amb el transvestit.
