Un dia entre les estrelles

Les finals de la NBA ja han començat i Pau Gasol fa mesos que es troba de vacances. Queda enrere el temps en què el jugador de Sant Boi de Llobregat jugava els partits decisius de la millor lliga del món i queda encara més enrere quan va disputar la seva primera final, el 2008. Era el primer català en fer-ho, i també el primer jugador estatal. L’efemèride, ja prou important en si mateixa, tenia l’al·licient afegit que la final la disputarien Los Angeles Lakers i els Celtics de Boston, un enfrontament que havia atret al món del bàsquet a milers de persones arreu del món durant la dècada dels 80, la més romàntica i anhelada per tots els aficionats. Aquell 2008, Gasol havia estat traspassat dels Memphis Grizzlies, un equip menor, als totpoderosos Lakers, hereus del llegendari equip del showtime d’Erwing Magic Johnson i Kareem Abdul Jabbar, entre d’altres jugadors meravellosos. 

Les dues ciutats on es van disputar els partits, Boston i Los Angeles, s’assemblen com un ou a una castanya. Si Boston destil·la cultura, història i un cert regust europeu (el fet de poder anar caminant pel centre, amb barris d’edificis alts fets de mahons on, per cert, vivia l’excandidat a la presidència John Kerry, hi ajuda), Los Angeles és una ciutat enorme on el cotxe passa a ser el teu millor amic. Dins els pavellons (el TD Garden a Boston i l’Staples Center a Los Angeles) tot és diferent també. A Massachussets tothom porta la samarreta del seu equip. Hi ha pubs irlandesos (la ciutat va rebre molts immigrants d’aquest país europeu en la dècada de 1840) al voltant del pavelló i la gent hi queda molt abans del partit per beure cervesa i fer petar la xerrada. A Los Angeles no. L’afició no viu amb passió l’esport (almenys en aquella final) i, de fet, Los Angeles Times publicava que més del 30% dels abonats dels Lakers havien revenut o llogat el seu passi per les finals, un fet que demostra el nivell d’implicació del públic que hi assisteix.

L’esport, entre la comunitat dels Lakers, és un lloc on deixar-se veure i fer acte de presència. Com en una festa. De fet, hi ha una quantitat enorme de famosos del món del cinema, allò que s’anomenen celebrities. El més conegut de tots els que assisteixen als partits és Jack Nicholson que, a diferència de la resta dels seus col·legues de professió, no participa de la posada en escena prèvia del matx. Nicholson arriba al seu seient, a primera fila, quan el partit ja ha començat i marxa de seguida que finalitza, per tal d’evitar els periodistes i els fans. Veure Nicholson era el repte de la majoria de periodistes europeus desplaçats a Los Angeles, encara que no fossin massa cinèfils. Ningú no el va veure. En canvi, a les primeres files es podia veure i saludar Andy García (un gran aficionat al bàsquet), Will Smith o Forest Whitaker, per exemple.

Gasol, apropant-se a la meva posició

En la meva recerca per trobar-me algú a qui entrevistar que formés part del món del bàsquet, vaig començar a donar voltes pel perímetre de la pista. En una d’aquestes passejades, tot buscant alguna cara coneguda entre els ja milers de persones que anaven arribant a l’Staples, vaig adonar-me que tenia davant una dona. En aquest passadís perimetral, entre la primeríssima fila de seients i la segona, només es pot avançar en fila índia i llavors es depèn completament del ritme de gambada de la persona immediatament precedent. La dona en qüestió era rossa, vestia una jaqueta de pell negra molt curta, com si fos de torero i tenia uns serrells de cuir negre sobre les espatlles i les mànigues. D’un mal gust evident. El seu cos, però, era espectacular. Els pantalons blancs eren un guant que mostraven el perfil d’unes natges i unes cames d’infart i que centraven la mirada de tots els que la veien passar. Vaig estar una estona rere ella, hipnotizat. De sobte, es va girar, com buscant algú i la vaig reconèixer. Tenia el mateix nas i els mateixos pòmuls, tot i que es notava que la cirurgia hi tenia molt a veure. Era Bo Derek. El mite eròtic dels 80, la que va protagonitzar la pel·lícula 10, la dona perfecta, era davant meu. Evidentment ja no tenia un excel·lent com a nota, tot i que tenint en compte la seva edat (aleshores i segons la seva biografia hauria de tenir uns 52 anys), sí. No estava gens malament. S’havia aturat, mirava rere meu, ni m’havia vist. Jo havia de passar i li vaig demanar permís. Ella es va apartar sense mirar-me, tot i que va esbossar un lleuger somriure i jo vaig lliscar al seu costat. Volia dir-li alguna cosa, malgrat que tot el que se m'acudia eren tòpics i quan penses massa, pel que fa a les dones, ja vas tard. Em trobava enmig d'aquests pensaments quan algú em va agafar del braç alhora que em saludava. Era Marc Bassets, corresponsal de La Vanguàrdia als Estats Units. En havíem conegut dies enrere. Ell vivia a Nova York amb la seva muller i el seu fill (o filla) i tot i ser un periodista amb gran reputació i jo un desconegut, havíem xerrat i ens havíem entès força bé. Bassets, de qui havia llegit molts articles, em va demostrar a peu de pista que era un bon professional. Quan parlava amb tu estava pendent tota l’estona de què passava al teu voltant i, sobretot, a qui podia caçar. 

Bassets em va despertar del meu somni humit i de cop i volta em vaig trobar caminant fora del passadís en direcció a la pista xerrant quan em va dir: “Espera, que vaig a saludar algú”. Va anar al centre de la pista on, sobre el parquet, hi havia un home d’esquena. Portava una caçadora de pell marró, com d’aviador i uns texans, cabell i barba gris i ulleres. Em vaig quedar sol i mentre observava el panorama en els minuts previs al matx quan Bassets em va cridar: “Rafa, vine, que et presento”, va dir. Em vaig acostar i quan era a un metre i mig, l’home de la caçadora de pell marró, amb ulleres i cabell i barba gris es va girar. Era Steven Spielberg. “Senyor Spielberg, li presento un company de professió, de Barcelona”, va dir. Jo, sense saber què contestar i trobant la manera de ser original davant un geni li vaig engegar amb el meu anglès d’anar pel carrer: “Hola, com està? Sap? He vist E.T. i m’ha agradat molt”. Spielberg es va quedar dos segons callat, mirant-me. Aleshores va riure tot donant-me la mà i es va acomiadar de mi i de Marc Bassets. Vaig ser amb les estrelles, però el meu pas va ser com la d’un estel fugaç.