Començar la revetlla de Cap d'Any a missa no és una cosa que faci per a mi. L'última vegada que vaig anar a l'església per voluntat pròpia (és a dir, tot el que no siguin obligacions de l'estil de casaments i companyia) fa més de vint anys, quan era a punt d'entrar a l'universitat. Aleshores havia passat un dels moments més angoixants de la meva vida quan, en un autèntic match ball, havia superat el COU i la Selectivitat en només una setmana. Tot això potser no semblarà massa imponent perquè, fet i fet, hi han molts estudiants que ho fan, però resulta que era el tercer COU que feia i que, en aquell últim, només havia tingut dues assignatures en tot el curs (matemàtiques i llengua espanyola) que, a més, havia deixat fins el setembre. Ara no explicaré com vaig repetir tantes vegades un mateix curs perquè això provocaria que em recordés de la mare (i de tota la família viva i difunta) d'una professora, però el cas és que estava entre l'espasa i la paret perquè si no aprovava no podria accedir a l'universitat fins els 25 anys i, per si això fos poc, havia dit als meus pares que havia aprovat l'any anterior.
Em vaig presentar als examens sense haver estudiat res (havia estat fent l'objecció de consciència per no haver d'anar a la mili) però vaig aprovar. Estava tant content (crec que mai en la meva vida m'he sentit tan lliure com aquell dia) que vaig marxar de l'institut sense fer l'inscripció a la Selectivitat fins que un amic em va convèncer que tornés. Tenia just una setmana pels primers examens i, ho veia tan magre (moltes assignatures, com les de literatura, havien canviat totes les lectures), que vaig fer el jurament: "Si aprovo, aniré a missa tots els diumenges durant tres mesos". Per algú que no creu en Déu i que pensa que l'Església Catòlica és la primera gran multinacional globalitzadora de la història (sí, ara sortirà el típic que dirà "els missioners ajuden molt", però no em refereixo a això) allò era una penitència important, però de què serveixen aquest tipus de promeses sinó? Només cal que penseu en els jugadors del Barça que, a la década dels 80, pujaven a Montserrat en bicicleta quan guanyaven una lliga (que li diguin ara a Messi, que si hagués de pujar fins el santuari cada cop que guanya un títol també podria guanyar el Tour de França). Així que vaig fer la Selectivitat i, tot i treure un 0 en matemàtiques (de veritat), vaig aprovar. I vaig complir la meva paraula malgrat haver de suportar l'esbroncada de la meva xicota d'aleshores que considerava que aquella promesa era una falta de respecte a la fe. Segurament s'hauria enfadat encara més si hagués sabut que durant les litúrgies (interminables) jo estava pensant en coses tan poc religioses com sortir de festa amb els amics.
La nit de Cap d'Any havia decidit anar amb els meus amfitrions a la catedral de Fort-de-France (capital de Martinica) abans de sopar perquè volia fer una immersió total en la cultura de l'illa i la religió és una part important de la vida dels martiniquesos. Aquella era una missa especial perquè hi haurien més càntics (en francès, crioll i anglès) i fins i tot balls. L'església era plena de gom a gom i el cor i els músics (bateria inclosa) eren a punt. Havia decidit que aquesta vegada faria un esforç perquè l'atmosfera religiosa m'envoltès, perquè la fe s'acostés a mi, perquè l'energia d'aquell temple sagrat s'unís a la meva, perquè Déu em donés un senyal per trobar el camí... i aleshores va aparèixer ella i tot se'n va anar a fer punyetes. Un metre vuitanta de perfecció femenina esculpida en jade negre, d'ulls grossos com ametlles i un somriure blanc com les ales d'un àngel. L'elegància feta dona. Amb ella al costat, es va acabar la religió, la Bíblia, els càntics estil gospel i l'hòstia consagrada i, tal i com havia passat vint anys enrere, tenia el cap en una altra cosa, molt més propera a l'infern que al regne dels cels. Aleshores, en un últim intent desesperat per creure en el Totpoderós li vaig demanar: "Senyor, si realment existeixes, fes que aquesta noia passi la nit amb mi". El senyal va arribar de seguida. Un negre enorme va arribar per darrere, es va acostar a la deessa de banús, la va agafar per la cintura i li va donar un petó refrenat. Vaig mirar l'altar. "Senyor, per què m'ho poses tan difícil?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada