Va passar darrere meu com una ombra immensa seguida per les mirades de tots els assistents a la festa i jo li vaig fotre una repassada de dalt a baix. Feia més d'un metre noranta, tenia els cabells arrissats tot i que no gaire llargs i una esquena molt ampla, com si fos nedadora. Tenia poc pit, gairebé inapreciable, uns braços llarguíssims i vestia una minifaldilla texana molt curta que amb prou feines tapava unes cames interminables i...peludes. El transvestit va aconseguir ser el centre d'atenció durant els primers cinc minuts fins que d'altres personatges no menys grotescos van agafar el relleu d'una nit absolutament inoblidable. La nit de divendres a Gros Islet.
Gros Islet és un petit municipi al nord de Saint Lucia, que és l'illa que es troba just després de Martinique en direcció sud. Els seus habitants són totalment diferents dels martiniquesos doncs parlen anglès i són uns amants de la música reggae, calypso i, encara que soni extrany, country. És com una petita Jamaica, amb tot de gent que porta trenes a l'estil "rastafari". Gros Islet és el poblet més pintoresc. Fet de casetes de fusta, moltes d'elles desballestades, el ritme de la vida és parsimoniós, al so de les ones del mar Carib. Els divendres, però, la tranquil·litat s'acaba i el poble es converteix en l'epicentre de la festa a l'illa. Una festa tan popular que atreu gent d'altres illes per viure l'experiència. I el divendres va ser el dia de la meva arribada.
Encara no m'havia refet de l'ensurt del transvestit quan va començar la música. En un escenari al final del carrer hi havia un DJ i, a sota, una banda (un bateria i un parell de guitarristes). La veritat és que ho feien molt bé perquè la música era de ball i la mescla amb els instuments en directe era perfecta, així que vaig anar a veure'ls de més aprop. Quan hi vaig arribar vaig entendre el perquè de la perfecció en la fusió musical. L'únic autèntic era el DJ mentre que els músics eren una banda d'indigents. La bateria era feta de llantes de cotxe, pots de pintura i mig bidó de ferro rovellat (que feia de bombo el qual, tot s'ha de dir, fins i tot tenia un pedal) i les guitarres, o el que quedava d'elles, no tenien cordes. Els seus músics, però, hi posaven l'ànima, sobretot el bateria que, fruit de la seva sobreexcitació produïda per alguna substància psicotròpica va haver deixar el seu lloc ben aviat a un grup de turistes nord-americans que, entusiasmats per tenir el poder de les baquetes, van posar-se a tocar primer i pujar a l'escenari tot seguit. Ben aviat el DJ no es va veure, els turistes acaparaven tota la plataforma fent striptease, breakdance, lambada i tots els balls acrobàtics que l'alcohol els permetia. Dones de 60 anys de Cincinnati ensenyant els sostenidors al més pur estil Bourbon Street de Nova Orleans, "rastafaris" buscant rosses, jubilats milionaris propietaris de iots gegantins bevent a morro de les ampolles de rom. Fins que l'escenari va dir prou. La plataforma va cedir pel costat esquerre i gairebé mata els dos guitarristes. La música, però, no es va aturar. El DJ seguia punxant. Sota l'escenarri, un paio molt borratxo d'uns 30 anys amb una ampolla de rom blanc a la butxaca del darrere del seu pollós pantaló texà oferia un glop a un nan d'aspecte oriental però de pell negra que estava ballant amb una sueca de revista. Al mateix temps, una noia increïblement grassa sortia des de les restes de l'escenari pujant-se els pantalons tot ensenyant un tanga multicolor després de deixar un toll de pixum mentre un parell de jovenetes vomitaven des del balcó del bar que feia xamfrà. De sobte, la multitud va obrir un corredor per deixar passar una àvia de no menys de 85 anys que anava amb caminador a les dues de la matinada. Era com ser en un món de fantasia, com ser dins Alicia al país de les meravelles. Pensava que ja ho havia vist tot, que ja no em podia sorprendre res més aquella nit fins que va tornar per sorpresa, em va agafar pel braç i em va treure a la pista. Estava ballant amb el transvestit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada