Quan era adolescent mai sabien on fer-me seure als casaments, batejos i comunions. Passava per aquella edat en què no era ni carn ni peix. Un moment de la teva vida en què no tenies prou barba per afaitar-te però ja t'havia aparegut aquell borrim damunt del llavi que delatava que també et sortia pèl a l'entrecuix i, per tant, ja te la pelaves. Aquella ambigüitat feia que, tot depenent dels convidats de cada celebració, o bé et tocava la taula de les criatures on tots menjaven el menú infantil de macarrons (versió canalons acceptada) i pollastre amb patates fregides -tots menys jo que, per això sí, ja era prou gran i havia d'empassar-me el nefast còctel de gambes i els medallons de vedella secs com un bacallà- o la taula dels adults joves. Eren aquells que el seu DNI deia que ja eren majors d'edat però que en realitat continuaven sent uns poca-soltes, però això sí, amb galons. Allí es fanfarronejava de sexe, borratxeres i drogues, temes aquests que aleshores em sonaven a xinès.
No era la llengua de Mao Tse-Tung allò que es parlava dissabte passat durant el dinar de Nadal del Lions Club de Martinica, sinó l'idioma de Napoleó, De Gaulle, Sartre i Dominique Strauss-Kahn. Això, però, no em va fer sentir menys perdut perquè la mitjana d'edat dels assistents era de 70 anys. Ningú parlava de drogues i molt menys de sexe (hi ha miracles que són fora de l'abast de Déu, per molt que sigui Nadal, i de la Viagra) i el menú era igual per a tothom: sopa de peus de porc, pernil, porc estofat i paté de porc. Sort que el cuiner no era Ferran Adrià perquè el gelat (que era de coco) encara hagués estat de cansalada (esferificada, és clar). La borratxera és un tema a part. En una illa en què es beu rom, whisky i destil·lats casolans abans de tastar res sòlid, és normal que s'arribi a taula més content de l'habitual i que els plats quedin nets. Els cuiners sempre reben elogis i, per extensió, els músics. Dissabte, entre plat i plat, la gent s'aixecava i ballava al so de l'harmònica que, acompanyada d'una guitarra, van fer del dinar una tortura. Tres hores d'harmònica són moltes i potser per això, vaig pensar, la gent s'engata. La combinació d'alcohol i de l'odiós instrument van provocar un esvalotament entre la secció femenina de la tercera edat que, envalentonada i desinhibida, va anar a buscar el jovenet blanc per treure'l a ballar. Com en els grans balls del segle XIX vaig haver de donar tanda i, entre rotet i rotet, marcava els compassos dels grans clàssics caribencs aferrat per les meves geriàtriques pretendents fins que els ulls de poll, les varius i l'osteoporosi van fer la feina bruta.
Va ser alehores quan, per primera vegada a la meva vida, vaig enyorar poder ser en un d'aquells casaments o batejos de la meva adolescència, en què podia desaparèixer sense fer soroll. Allí, al sud de Lamentin, al bell mig del camp martiniquès, hauria pogut fugir i perseguir lliurement les gallines, els pollets i els ànecs que durant tot el dinar em van mortificar les cames sota la taula.
