Encara no sé per què 1899 s’havia gastat aquells diners i perdut un parell de dies de feina –en cas que treballés- per anar a París. Potser no tenia res millor a fer, potser volia veure la Torre Eiffel, el Louvre o potser li venia de gust menjar crêpes. El cert és que havia arribat amb el partit a punt de començar i només entrar per un dels vomitoris de la graderia, va començar a assenyalar a uns i altres com si els conegués de tota la vida tot cantant amb ells. Semblava un habitual dels desplaçaments, algú que coneix de què va això de viatjar amb el Barça, algú respectat entre els aficionats. “Jo amb tu no canto que ets un passerell”, li va engegar un dels veterans que anava mig trompa. El somriure se li va esborrar de la cara, va fer mitja volta i va anar a buscar el seu seient un parell de files més endavant. Allí es va quedar, assegut, amb la jaqueta posada tot i els 28 graus que marcava el termòmetre en una inhabitual calorosa nit de primavera de la ciutat de la llum.
Per uns minuts es va estar quiet, conscient de la humiliació que havia patit, però a mesura que l’ambient pujava de to per la imminència de l’inici del matx, no se’n va poder estar i va tornar a ser víctima dels cants de sirena de l’afició del Barça. Des d’aquell moment va ser imparable. D'esquena al camp, 1899 es va esgolar tot volent dirigir la graderia blaugrana. Com si fos un director d’orquestra, aixecant les mans, indicant quan havien de cantar, quan no i quin càntic començar. El Barça va guanyar 1-3 i 1899 no va veure ni un gol. Els va celebrar, això sí, com si fossin els últims de la seva vida, abraçant tothom, cridant i cantant encara amb més força. Ell forma part d’aquell grup de gent que va als espectacles per l’ambient, no per l’esdeveniment en sí. Com els ciutadans romans que aprofitaven les lluites de gladiadors de l’amfiteatre per flirtejar amb les dones o com les parelles que anaven – i van- al cinema a fer manetes. “Què tal la pel·lícula? Doncs no he vist res”, et responien els amics en l’adolescència amb un somriure maliciós quan havien anat amb una noia al cine.
“Què tal a París? De puta mare”. Encara sort que a ningú se li va acudir preguntar-li pel partit.
