El millor
despertador del món no és japonès, ni americà ni, fins i tot, suís. És
tropical, té milions d’anys i és infal·lible. No, tampoc és el gall, que està comprovat
que canta a l’hora que li rota, sinó molt més petit, més subtil i odiosament
eficaç. El mosquit és un animal que, entre d’altres altres coses, té la gran
habilitat de trencar el son d’una marmota, per profund que sigui, necessitant
només un vol rasant per l’oïda de la seva víctima per fotre-li la nit o la
migdiada enlaire.
El mosquit, però,
no es limita a ser un insecte empipador. Segons un estudi de la Fundació Bill i Melinda Gates,
aquest animal és el més perillós del món, doncs provoca unes 725.000 morts humanes anuals. El segon és l’home (475.000), mentre que feres com el lleó o el tauró
queden molt enrere amb 100 i 10 morts per any respectivament. Malalties com la
malària o el dengue o la febre groga causen grans mortaldats arreu del món i
fan del mosquit un enemic molt perillós i difícil de combatre.
A Martinica els
mosquits eren realment pesats, més que les mosques. Els mosquits més temibles que
mai m’he trobat al món. Imbatibles. La meva guerra contra ells va començar des que hi vaig arribar. En una illa on plou cada dia (especialment a la
zona nord, on jo feia la meva estada) i hi ha una vegetació exhuberant, els
mosquits tenen el seu particular paradís, sobretot quan apareix un europeu de
pell blanca. “Als mosquits els agrada la teva pell i la teva sang”, em deia tot
rient Madame Nagou, la meva amfitriona, mentre jo tornava de la farmàcia
carregat amb repel·lent per aquest insecte i crema per les picades. El que a
ella li feia molta gràcia a mi no me’n feia gens, sobretot perquè la casa, molt
bonica, no tenia ni una sola tela mosquitera a les finestres i, és clar,
els mosquits campaven com volien.
Davant d’aquest
panorama, vaig decidir fer del meu estudi un fortí. Per les nits tancava totes
les finestres (que eren de fusta amb una sèrie de pestanyes al mig per tal de
deixar passar la fresca però que, a l’hora de tancar-les, no s’ajustaven del
tot, deixant espai suficient pels mosquits), i preparava un dispositiu de
defensa més complet que les bateries antimíssils Patriot. Tots els endolls de
l’estudi tenien connectat un aparell elèctric Kill-Paff les 24 hores del dia,
les portes i finestres estaven ruixades amb repel·lent, buidava d’aigua totes
les torretes que hi havia al jardí i, per completar la defensa, una sèrie
d’espelmes de citronella il·luminaven l’estança (l’oli d’aquesta planta es
considera un pesticida i un repel·lent de mosquits als Estats Units des de 1948).
De fet, gairebé semblava que fes algun tipus de ritus satànic. Poc hi va
faltar.
Com a bon
combatent, vaig estudiar curosament el meu adversari per poder-hi lluitar amb
més eficàcia. Sabia, doncs, que els mosquits no desapareixen per art de màgia,
ni es moren als pocs dies, perquè tenen un cicle de vida de fins a un mes i que
no n’hi havia prou amb eliminar tots els que hi haguessin al jardí perquè aquests
insectes poden recórrer, si cal, centenars de metres cada dia per trobar els
nutrients necessaris per poder desenvolupar els ous (només piquen les femelles).
És a dir, la nostra sang és clau per a la reproducció de l’espècie. Sabia també
que fugen de la calor i busquen l’ombra i les zones fresques i que ens
localitzen gràcies a la nostra suor i l’alè. Ho sabia gairebé tot, però vaig
perdre una batalla rere l’altra. I de quina manera.
Cada matí, amb la
sortida del sol (al voltant de les 6-6:30 h), un esquadró de mosquits negres com
la més fosca de les nits apareixia per la porta del dormitori. Tant era que hi
haguessin aparells elèctrics, repel·lents, i desenes d’espelmes enceses. Escoltava
el seu brunzit i, mig obrint els ulls, allí els tenia, volant en formació al
més pur estil de la Luftwaffe disposats a martiritzar-me. Aleshores, havia de passar al pla B, abandonar l’alta tecnologia i
treure l’artilleria pesada, la de tota la vida. L’espardenya deixava un rastre
de mort i de sang a les parets (per murs) del meu El Álamo personal.
