L'autoestopista

A Martinica hi han tres mitjans de transport: el cotxe, el bus i l'autoestop. Els tres són el millor indicador econòmic de l'illa perquè mostren el poder adquisitiu dels seus habitants segons amb quin d'ells es desplacin. Jo, en aquest cas, era una rara avis perquè els havia fet servir tots. Així, quan volia visitar algun lloc especial o anar a una platja que no fos la de Schoelcher, que no és res de l'altre món, llogava un cotxe (no gaires vegades perquè surt car); si no tenia vehicle agafava l'autobus i formava part dels passatgers habituals (adolescents, mestresses de casa, nens i jubilats) que, com jo, eren víctimes de l'incompliment d'uns horaris que, a més, eren molt limitats. Aleshores tocava anar a peu sota un sol tòrrid i, amb aquella calor i amb aquells turons, molta gent feia autoestop. I molta d'altra ho feia perquè no tenien l'euro i mig del bitllet.

 

Els dies que tenia cotxe un impuls altruista s'apoderava de mi i llavors desitjava ajudar als desgraciats que el bus havia deixat tirats. Un impuls que topava frontalment amb els consells de Monsieur Chadet, el meu amfitrió:"No recullis ningú que faci mala pinta, o millor dit, no recullis ningú, pot ser perillós". Sovint, quan veia aquella gent al voral de la carretera pensava en l'última vegada que havia portat un autoestopista. Va ser a la Patagònia argentina, gairebé al final d'un viatge amb cotxe que m'havia permés, juntament amb un amic, creuar tot el continent americà de nord a sud. Mai recollíem ningú per motius de seguretat però aquell dia un noi ens va demanar si podíem portar-lo fins la cruïlla que menava a El Chaltén. Érem en una benzinera al mig del no res i no li podíem dir que no. Era un noi interessant, que havia decidit recórrer aquella terra en solitari i vivint dels diners que guanyava venent el pa que ell mateix havia après a fer.  Li vam dir que es posés al seient del copilot i així un de nosaltres sempre el tindria al davant. Després demanar el  relleu en la conducció, vaig passar al seient del darrere i em vaig adormir. Al despertar-me, i tot posant-me el cinturó de seguretat mig endormiscat, vam tenir un accident. El cinturó, mal posat, va saltar i, mentre el cotxe feia voltes de campana, jo rodolava dins el vehicle com si fos en una lavadora. Amb el cotxe destrossat en una carretera solitària, vam salvar la pell de miracle però a mi em va costar dues vertebres xafades que l'hospital de Gobernador Gregores, però, no va detectar. L'autoestopista va patir un tall al cap, però amb tres punts s'en va sortir i el meu amic, un fort cop a l'espatlla. Mai oblidaré l'imatge del cotxe cap per avall en aquella carretera polsegosa mentre els nostres documents sortien volant cap l'horitzó de l'immensa planúria.

 Així doncs, estava pensant en tot allò  quan vaig veure una noia fent dit. Semblava tenir uns 25 anys, era alta, el cabell recollit en una cua, portava texans i una samarreta vermella i de l'espatlla li penjava una bossa de cuir. "Fa bona pinta" vaig pensar i, oblidant el consell que el meu amfitrió m'havia donat, vaig aturar-me com un bon samarità. La satisfacció per la bona acció va durar fins que es va obrir la porta  i la noia va treure el cap per dir "merci et bonjour". Tenia com a mínim 40 anys molt mal portats,  li faltaven almenys cinc dents, la bossa no era de cuir sinó de d'un material semblant al plàstic i recollida del més immund abocador del Carib i la samarreta i els texans tenien més medalles que Michael Phelps, Mike Spitz i Carl Lewis junts.  Però ja no podia fer-me enrere. Ella es va posar còmoda de seguida, va tirar el seient endarrere, es va treure les sabates i va començar a parlar com una cotorra tot perfumant el vehicle amb seu alè meitat cervesa, meitat no tinc raspall de dents ni m'importa. Vint minuts després d'haver-la recollit, aturats en un semàfor i quan ja tenia el cap a  punt d'esclatar de la seva tabarra, m'engega tot dibuixant un somriure desdentat: "Saps? estic molt contenta que m'hagis recollit i, si vols, per 10 euros et puc demostrar com n'estic d'agraïda" va dir mentre em posava la mà entre les cames. Perplex però disposat a aprofitar aquell moment per desfer-me de la pudent passatgera li vaig respondre: "Ah sí? Doncs jo estava pensant en l'última vegada  que vaig recollir un autoestopista". Ella em va mirar amb curiositat i, tot estrenyent-me encara més el paquet, va preguntar: "I què va passar?". "Doncs que vaig tenir un accident molt greu i gairebé la dinyo" vaig dir com si fos la cosa més natural del món. El somriure es va esborrar de sobte, va aparèixer una mirada de pànic i, mentre enretirava la mà del meu entrecuix a la velocitat del llamp, amb l'altra obria la porta i sortia esperitada carrer avall. Va marxar però la pudor al cotxe continuava. S'havia deixat les sabates.