La persona més popular de Schoelcher és un boig. És un home corpulent, amb cames tortes com les d'un exfutbolista a l'estil Rivaldo i una panxa enorme que fa que la samarreta, que a mi m'arribaria pels turmells, li deixi el melic a l'aire. El boig, del que ningú sembla recordar el seu nom, es passa el dia deambulant costera amunt costera avall a la carretera que porta del petit centre de la vila al barri benestant de Terreville. El vaig conèixer el segon dia de la meva estada a Martinica. Aleshores jo havia decidit anar cada dia a peu a l'universitat per fer un curs de francès, sense saber que l'orografia de l'illa em faria veure la padrina en una combinació letal de desnivell a l'estil Alpe d'Huez i de sol de la pel·lícula Les quatre plomes. Aquell dia, quan començava a treure el fetge per la boca, va aparèixer. Va sortir de sobte rere meu d'entre uns matolls, tenia un paper blanc a la mà que va amollar tant bon punt em va veure i havia deixat mig quilo de restes corporals entre la vegetació. Mentre em recuperava de l'ensurt per l'aparició inesperada d'aquella immensa massa humana, ell em mirava de fit a fit amb ulls desaforats sota una gorra de nen petit. Abans que pogués dir res, l'home es va tombar sobtadament i va cridar alguna cosa ininteligible en llengua criolla a un cotxe que passava per allí. Aprofitant que estava d'esquena, vaig marxar dissimuladament.
Dies després me'l vaig tornar a trobar. Era al mateix lloc, aquest cop s'havia posat còmode, assegut en una butaca abandonada plena de llànties i que feia dies que era el lavabo de la plèiade de gossos sarnosos de la zona, saludant a crits a la gent que conduïa. Quan vaig passar per l'altra vorera just a la seva alçada, va deixar de vociferar i em va aguaitar com aquells animals salvatges que miren amb curiositat els humans que envaeixen el seu hàbitat. Mig cagat de por vaig accelerar el pas i el vaig deixar enrere. I així cada dia fins que, finalment, em vaig decidir a dirigir-li la paraula. "Hola, com es diu?" li vaig preguntar. No em va contestar. Vaig insistir, i res. Em mirava de dalt a baix com si fos un extraterrestre i al final vaig marxar . Però resulta que l'home panxut amb gorra de beisbol em va seguir tota la resta del camí fins el carrer de casa. I el dia següent també, i l'altre, i l'altre. Al final, fart del meu nou guardespatlles li vaig engegar de mala manera: "Escolti, per què em segueix? Què no té res millor a fer?". El boig em va mirar i, amb una serenor impròpia per algú que està tocat del bolet, em va dir: "No, tinc tants diners i cases que no em cal treballar i per això em distrec veient passar cotxes, que m'agraden molt. M'ensenyaràs el teu cotxe?". Perplex, vaig balbucejar: "No...és que no en tinc de cotxe". El boig em va mirar en silenci, es va encongir d'espatlles, va girar cua i va marxar per on havia vingut. No l'he tornat a veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada