Eren les deu de la nit, tots els convidats érem vora el foc i ja l'esperàvem. No era mai puntual, no calia patir. Va trucar via porter automàtic una hora més tard del previst i va arribar portant les cerveses que li havíem encomanat i una bossa de paper del Carrefour amb dos quilos de sardines grans com verats. "Nois, quan he anat a comprar les cerveses he vist aquestes sardines tan maques i mira, les he hagut de comprar, no me n'he pogut estar" va dir tot somrient d'orella a orella, satisfet per la seva compra. A qualsevol altre l'hauríem fotut escales avall de seguida perquè el sopar consistia en una graellada de carn i en aquell moment, a dos quarts d'onze de la nit, apareixia ell amb la sorpresa del peix blau, però Nacho i jo ens vam mirar, ens vam posar a riure i vam agafar les sardines de bon grat. Vam treure un gibrell ple d'aigua i vam escatar les sardines gegants a la terrassa per deixar-les a punt per després de la carn que ja fumejava sobre la brasa de carbó. La nit ens va deixar històries i rialles, i una bona pudor de fum de sardinada que no va marxar per molt que ens dutxéssim. Aquest era Rafa.
Rafa González era portar sardines quan tenies carn per sopar, era abraçar Agustí Mallol a la plaça de la Font en ple directe televisiu la nit que el Nàstic va arribar de Xerès després d'aconseguir l'ascens a primera divisió, era cridar a tot drap constantment que li "agafaria un infart" en un partit del CBT al Serrallo que valia un ascens durant una retransmissió, era reverenciar la bellesa de les dones, a qui considerava l'animal més bell i perfecte de la terra, era cridar Puxa Asturies! quan estava eufòric, era anar al Cau o la Sala Zero, era tenir una conversa intel·ligent tractant de qualsevol tema, era desbarrar de tot i de tothom en plena sucessió de bromes i rialles, era abraçar els seus amics quan els veia, era veure'l tres dies seguits i desaparèixer durant setmanes, era fer un cafè irlandès al bar Andorra (va ser ell qui em va ensenyar què hi feien els millors de Tarragona), era tenir el cor grana i l'ànima madridista, era ser crític fins la medul·la. Rafa González era tot això i, a més, un bon periodista. Un autèntic periodista per vocació.
Descansa en pau amic.
Es nota que l'estimaveu. Un molt bon article ressumint qui era el Rafa.
ResponEliminaEns véiem molt de tant en tant (sóc de Cambrils), però cada cop era l'abraçada en què notaves el sentiment d'un comapany, d'un amic, amb el que havia passat hores a Ràdio Cambrils quan era al Pòsit. Sobretot a l'estiu quan jo plegava de la feina i passava pel mercat a comprar unes mitjanes bén fresques i pujava a l'emissora per passar una estona amb ell.
ResponEliminaQuan ens tormem a veure, et tornaré l' L.P dels Smiths.
Descansa en Pau
Jo em barallava amb ma mare quan era al mercat de Pósit quan la deixava sola a la parada i pujava dalt a Radio Cambrils.
ResponEliminaErem joves i per aquella època començava el Rafa a la Radio, era de la meva colla d'amics i el tenia dalt, divendres agafava una litrona i pujava a escoltar música de la que posaven a la Cage i música espanyola.
Segur que l'anonim anterior sap igual que jo el que s'ha perdut,era 'hòstia el Rafa i amb la colla vam passar les mil i una totes dignes per tornar a trobar-se i riure comentant la que vam liar la nit anterior.
Després es va anar a viure a Tarragona i el vam anar veïent més de tant en tant, alguna calçotada i poc més, peró només calia encendre la tele per veure que continuava sent ell, el Rafa, i que tot li anava bé, i pensar de sobte, Que cabró el Rafa!! tot rient.