Un diumenge a la favela

Una enorme placa de ciment d'uns tres metres de llarg per un d'ample salvava els quatre metres d'alçada de la riera que feia de claveguera principal de la barriada on vivien els meus improvisats i amables amfitrions a Saint Lucia. El pont, com la casa, havia estat obra i gràcia dels inquilins del modest però net habitatge, com la resta del veïnat que, avorrit, practicava el passatemps preferit al Carib: mirar per la finestra a veure qui o què passa. Per la riera, que provenia des d'una distància considerable, baixava un rajolí d'aigua bruta, la que sortia de les piques i dels lavabos de les barraques. Una aigua que servia per abeurar gallines, pollets i galls (cal recordar que el pollastre, especialment fregit, és el menjar més popular no tan sols de les illes sinó de tota Centreamèrica i de gran part de Sudamèrica). La casa, de dues habitacions, cuina i menjador tot junt, no tenia més de quaranta metres quadrats i hi vivien cinc persones adultes. I n'havien arribat a ser set. El lavabo estava en una caseta de fusta rere l'habitatge i la dutxa...bé, suposo que era la manguera que hi havia al costat de la caseta. El barri es podria definir com una favela i, tot i que no vaig veure ningú amb pinta de delinqüent, l'amo de la casa va insistir en acompanyar-me quan va ser l'hora de marxar. "Hi ha bona gent aquí però també dolenta i tu vas sol. No deixaré que marxis sense que algú t'acompanyi" em va dir. Eren les cinc de la tarda.

Era diumenge al migdia quan vaig arribar i tot estava molt tranquil. Algun lladruc, galls cantant (això que només canten quan surt el sol és un mite) i música country. Al bell mig del Carib la música feta per ser ballada en els Honky Tonk sonava a tota pastilla. La dona de la casa, d'uns cinquanta anys, acomodada en una butaca i amb un suc de fruites a la mà, cantava com si fos en un karaoke les melodies que parlaven de desamor i cors trencats amb accent texà. Al seu costat, la filla gran, que parlava castellà doncs havia viscut sis anys a Cuba, la filla petita, que m'havia acompanyat des de la parada de l'autobus i la filla mitjana, discapacitada mental. La mestressa m'havia convidat a dinar el dia que vaig arribar a Saint Lucia, quaranta vuit hores abans. Ella era la germana de la dona de fer feines dels meus amfitrions a Martinica. Jo vaig acceptar encantat però no sabia que "convidar a dinar" a Saint Lucia vol dir "vine i menja com si fossis en un buffet". Portava una hora bevent cerveses i la taula, on hi havien dues cadires, no estava parada. Constantment la família em preguntava si volia dinar i jo responia que quan tothom volgués fer-ho. Vaig trigar dues hores més en esbrinar que a Saint Lucia la familia no es reuneix per menjar. Quan algú té gana, menja. I jo havia de fer el mateix. Així que, tot i que no tenia fam i estava incòmode per una situació que m'era molt extranya, vaig decidir dinar i ho vaig fer en una taula de 80x80 centímetres de cara a la paret mentre el cap de família jugava al solitari a l'ordinador, la mare cantava country, la filla gran preparava les classes de la setmana (és mestra), la petita enviava missatges de whatsapp i la mitjana cridava a tort i a dret al gat que voltava per allí. Començava a preguntar-me perquè m'havien convidat quan l'ordinador em va donar la resposta.

Van canviar el portàtil de lloc i el van posar a la taula on havia dinat. Aleshores va entrar una trucada d'Skype. Era la dona de fer feines de Martinica que volia parlar amb mi. Un matí, quan era a l'illa francesa ella em va explicar que no estava bé amb el seu marit, que no era l'home que havia conegut anys enrere, que estava pensant en deixar-lo. I em va demanar el meu número de telèfon. "Per estar en contacte, ja saps" em va dir aleshores mentre m'acariciava l'espatlla. I allí estava jo, amb tota la familia darrere meu i una dona que m'estava tirant els trastos des d'una pantalla d'ordinador. Aleshores vaig comprendre perquè era allí.