L'autoestopista

A Martinica hi han tres mitjans de transport: el cotxe, el bus i l'autoestop. Els tres són el millor indicador econòmic de l'illa perquè mostren el poder adquisitiu dels seus habitants segons amb quin d'ells es desplacin. Jo, en aquest cas, era una rara avis perquè els havia fet servir tots. Així, quan volia visitar algun lloc especial o anar a una platja que no fos la de Schoelcher, que no és res de l'altre món, llogava un cotxe (no gaires vegades perquè surt car); si no tenia vehicle agafava l'autobus i formava part dels passatgers habituals (adolescents, mestresses de casa, nens i jubilats) que, com jo, eren víctimes de l'incompliment d'uns horaris que, a més, eren molt limitats. Aleshores tocava anar a peu sota un sol tòrrid i, amb aquella calor i amb aquells turons, molta gent feia autoestop. I molta d'altra ho feia perquè no tenien l'euro i mig del bitllet.

 

Els dies que tenia cotxe un impuls altruista s'apoderava de mi i llavors desitjava ajudar als desgraciats que el bus havia deixat tirats. Un impuls que topava frontalment amb els consells de Monsieur Chadet, el meu amfitrió:"No recullis ningú que faci mala pinta, o millor dit, no recullis ningú, pot ser perillós". Sovint, quan veia aquella gent al voral de la carretera pensava en l'última vegada que havia portat un autoestopista. Va ser a la Patagònia argentina, gairebé al final d'un viatge amb cotxe que m'havia permés, juntament amb un amic, creuar tot el continent americà de nord a sud. Mai recollíem ningú per motius de seguretat però aquell dia un noi ens va demanar si podíem portar-lo fins la cruïlla que menava a El Chaltén. Érem en una benzinera al mig del no res i no li podíem dir que no. Era un noi interessant, que havia decidit recórrer aquella terra en solitari i vivint dels diners que guanyava venent el pa que ell mateix havia après a fer.  Li vam dir que es posés al seient del copilot i així un de nosaltres sempre el tindria al davant. Després demanar el  relleu en la conducció, vaig passar al seient del darrere i em vaig adormir. Al despertar-me, i tot posant-me el cinturó de seguretat mig endormiscat, vam tenir un accident. El cinturó, mal posat, va saltar i, mentre el cotxe feia voltes de campana, jo rodolava dins el vehicle com si fos en una lavadora. Amb el cotxe destrossat en una carretera solitària, vam salvar la pell de miracle però a mi em va costar dues vertebres xafades que l'hospital de Gobernador Gregores, però, no va detectar. L'autoestopista va patir un tall al cap, però amb tres punts s'en va sortir i el meu amic, un fort cop a l'espatlla. Mai oblidaré l'imatge del cotxe cap per avall en aquella carretera polsegosa mentre els nostres documents sortien volant cap l'horitzó de l'immensa planúria.

 Així doncs, estava pensant en tot allò  quan vaig veure una noia fent dit. Semblava tenir uns 25 anys, era alta, el cabell recollit en una cua, portava texans i una samarreta vermella i de l'espatlla li penjava una bossa de cuir. "Fa bona pinta" vaig pensar i, oblidant el consell que el meu amfitrió m'havia donat, vaig aturar-me com un bon samarità. La satisfacció per la bona acció va durar fins que es va obrir la porta  i la noia va treure el cap per dir "merci et bonjour". Tenia com a mínim 40 anys molt mal portats,  li faltaven almenys cinc dents, la bossa no era de cuir sinó de d'un material semblant al plàstic i recollida del més immund abocador del Carib i la samarreta i els texans tenien més medalles que Michael Phelps, Mike Spitz i Carl Lewis junts.  Però ja no podia fer-me enrere. Ella es va posar còmoda de seguida, va tirar el seient endarrere, es va treure les sabates i va començar a parlar com una cotorra tot perfumant el vehicle amb seu alè meitat cervesa, meitat no tinc raspall de dents ni m'importa. Vint minuts després d'haver-la recollit, aturats en un semàfor i quan ja tenia el cap a  punt d'esclatar de la seva tabarra, m'engega tot dibuixant un somriure desdentat: "Saps? estic molt contenta que m'hagis recollit i, si vols, per 10 euros et puc demostrar com n'estic d'agraïda" va dir mentre em posava la mà entre les cames. Perplex però disposat a aprofitar aquell moment per desfer-me de la pudent passatgera li vaig respondre: "Ah sí? Doncs jo estava pensant en l'última vegada  que vaig recollir un autoestopista". Ella em va mirar amb curiositat i, tot estrenyent-me encara més el paquet, va preguntar: "I què va passar?". "Doncs que vaig tenir un accident molt greu i gairebé la dinyo" vaig dir com si fos la cosa més natural del món. El somriure es va esborrar de sobte, va aparèixer una mirada de pànic i, mentre enretirava la mà del meu entrecuix a la velocitat del llamp, amb l'altra obria la porta i sortia esperitada carrer avall. Va marxar però la pudor al cotxe continuava. S'havia deixat les sabates.

 

 

El gos de Terreville

Mon iaio no podia suportar els gossos, concretament els de "l'ampollero" que, tal i com el seu sobrenom indica, era un home natural de l'Ampolla. L'odi envers aquells animals es remuntava al primer dia que van arribar al magatzem en què feien de guardians i que es trobava just davant la finestra de la seva habitació. Aleshores mon iaio, tot i tenir gairebé setanta anys (pero més àgil que jo ara), era el vigilant nocturn del port del poble i, per tant, havia de dormir de dia però els dos gran danesos (aquesta era la seva raça) eren uns gossos molt pesats que no paraven de bordar des de la sortida fins la posta de sol, un fet que, a banda de treure de polleguera el meu avi, li provocava insomni. Ell, que era un home de poca paciència de mena, n'estava fins els nassos i, davant l'impotència de poder fer-los callar, va decidir declarar-los la guerra utilitzant les seves armes. Així, quan la quantitat lladrucs era insofrible, s'aixecava del llit, obria la finestra i bordava ell als gossos. La situació era extremadament còmica per a mi, que aleshores era un nen que passava els estius al poble, però, per molt que s'esforcès els gossos no callaven (ans el contrari). Era una guerra perduda. Estic convençut que mon iaio havia somiat moltes vegades (en les poques hores de son que els gossos li deixaven) en l'escena del cap de cavall al llit de la pel·lícula El Padrino per acabar amb aquell malson, tot i que mai va anar més enllà. Alguns anys després, però, els gossos van desaparèixer i amb ells la batalla de lladrucs.

A Terreville, passa una cosa semblant. És un barri residencial i tots són cases unifamiliars i moltes d'elles tenen gossos (n'hi ha una que fins i tot té gallines i alguna cabra, i podria ser que fins i tot un porc, però és l'excepció). Els veïns arriben i marxen en cotxe i els animals no s'immuten amb el pas dels vehicles però si algú decideix anar a peu aleshores la cosa canvia. Aquest algú, en aquest cas, sóc jo que, a més, suposo per a tota la raça canina de la zona el principal motiu de la seva existència perquè amb els lladrucs que em dediquen es guanyen el Pedigree Pal de cada dia. A banda de l'ensurt que provoca el lladruc inesperat d'un gos a mig metre de tu, és una llauna haver-los de sentir dia rere dia. Quan surts al migdia, quan tornes de nit, quan vas al supermercat, a l'universitat, a la farmàcia, a la platja, al caixer...Ells vinga a bordar tot i que, si fossin tan llestos com diuen, bé haurien de conèixer la meva olor després de tant de temps. Doncs no. N'hi ha un, negre com la fosca de la nit, que és especialment odiós i que, a més, és el més gros de tots. Vint metres abans ja se'l sent remugar i quan passo davant la casa que vigila es posa a dues potes, com volent arribar fins a mi. Una tarda, fart d'ell i de tots els altres, vaig fer el mateix que el meu avi. Ho vaig fer instintivament, sense pensar. Em vaig posar a bordar a tots els gossos, un per un. Quan vaig arribar al negre em vaig aturar i vaig bordar ben fort. En un primer moment el gos es va quedar petrificat (suposo que allò no entrava en els seus plans) però després va bordar amb més ràbia, treient espuma per la boca i posant-se, com sempre, a dues potes. Satisfet per haver-los pagat amb la mateixa moneda, vaig marxar. Havia deixat la casa una quinzena de metres enrere quan aleshores els lladrucs del gran gos es van aturar i van ser reemplaaçats pel soroll de les seves petjades. Havia saltat la tanca. Aquell tarda, tal i com diu Sabina en una de les seves cançons, vaig aprendre a córrer.

Oh Happy Day

Començar la revetlla de Cap d'Any a missa no és una cosa que faci per a mi. L'última vegada que vaig anar a l'església per voluntat pròpia (és a dir, tot el que no siguin obligacions de l'estil de casaments i companyia) fa més de vint anys, quan era a punt d'entrar a l'universitat.  Aleshores havia passat un dels moments més angoixants de la meva vida quan, en un autèntic match ball, havia superat el COU i la Selectivitat en només una setmana. Tot això potser no semblarà massa imponent perquè, fet i fet, hi han molts estudiants que ho fan, però resulta que era el tercer COU que feia i que, en aquell últim, només havia tingut dues assignatures en tot el curs (matemàtiques i llengua espanyola) que, a més, havia deixat fins el setembre. Ara no explicaré com vaig repetir tantes vegades un mateix curs perquè això provocaria que em recordés de la mare (i de tota la família viva i difunta) d'una professora, però el cas és que estava entre l'espasa i la paret perquè si no aprovava no podria accedir a l'universitat fins els 25 anys i, per si això fos poc, havia dit als meus pares que havia aprovat l'any anterior. 

Em vaig presentar als examens sense haver estudiat res (havia estat fent l'objecció de consciència per no haver d'anar a la mili)  però vaig aprovar. Estava tant content (crec que mai en la meva vida m'he sentit tan lliure com aquell dia) que vaig marxar de l'institut sense fer l'inscripció a la Selectivitat fins que un amic em va convèncer que tornés. Tenia just una setmana pels primers examens i, ho veia tan magre (moltes assignatures, com les de literatura, havien canviat totes les lectures), que vaig fer el jurament: "Si aprovo, aniré a missa tots els diumenges durant tres mesos". Per algú que no creu en Déu i que pensa que l'Església Catòlica és la primera gran multinacional globalitzadora de la història (sí, ara sortirà el típic que dirà "els missioners ajuden molt", però no em refereixo a això) allò era una penitència important, però de què serveixen aquest tipus de promeses sinó? Només cal que penseu en els jugadors del Barça que, a la década dels 80, pujaven a Montserrat en bicicleta quan guanyaven una lliga (que li diguin ara a Messi, que si hagués de pujar fins el santuari cada cop que guanya un títol també podria guanyar el Tour de França). Així que vaig fer la Selectivitat i, tot i treure un 0 en matemàtiques (de veritat), vaig aprovar. I vaig complir la meva paraula malgrat haver de suportar l'esbroncada de la meva xicota d'aleshores que considerava que aquella promesa era una falta de respecte a la fe. Segurament s'hauria enfadat encara més si hagués sabut que durant les litúrgies (interminables) jo estava pensant en coses tan poc religioses com sortir de festa amb els amics.

La nit de Cap d'Any havia decidit anar amb els meus amfitrions a la catedral de Fort-de-France (capital de Martinica) abans de sopar perquè volia fer una immersió total en la cultura de l'illa i la religió és una part important de la vida dels martiniquesos. Aquella era una missa  especial perquè hi haurien més càntics (en francès, crioll i anglès) i fins i tot balls. L'església era plena de gom a gom i el cor i els músics (bateria inclosa) eren a punt.  Havia decidit que aquesta vegada faria un esforç perquè l'atmosfera religiosa m'envoltès, perquè la fe s'acostés a mi, perquè l'energia d'aquell temple sagrat s'unís a la meva, perquè Déu em donés un senyal per trobar el camí... i aleshores va aparèixer ella i tot se'n va anar a fer punyetes. Un metre vuitanta de perfecció femenina esculpida en jade negre, d'ulls grossos com ametlles i un somriure blanc com les ales d'un àngel. L'elegància feta dona. Amb ella al costat, es va acabar la religió, la Bíblia, els càntics estil gospel i l'hòstia consagrada i, tal i com havia passat vint anys enrere,  tenia el cap en una altra cosa, molt més propera a l'infern que al regne dels cels.  Aleshores, en un últim intent desesperat per creure en el Totpoderós li vaig demanar: "Senyor, si realment existeixes, fes que aquesta noia passi la nit amb mi". El senyal va arribar de seguida. Un negre enorme va arribar per darrere, es va acostar a la deessa de banús, la va agafar per la cintura i li va donar un petó refrenat. Vaig mirar l'altar. "Senyor, per què m'ho poses tan difícil?"

El boig de la ciutat

La persona més popular de Schoelcher és un boig. És un home corpulent, amb cames tortes com les d'un exfutbolista a l'estil Rivaldo i una panxa enorme que fa que la samarreta, que a mi m'arribaria pels turmells, li deixi el melic a l'aire. El boig, del que ningú sembla recordar el seu nom, es passa el dia deambulant costera amunt costera avall a la carretera que porta del petit centre de la vila al barri benestant de Terreville. El vaig conèixer el segon dia de la meva estada a Martinica. Aleshores jo havia decidit anar cada dia a peu a l'universitat per fer un curs de francès, sense saber que l'orografia de l'illa em faria veure la padrina en una combinació letal de desnivell a l'estil Alpe d'Huez i de sol de la pel·lícula Les quatre plomes. Aquell dia, quan començava a treure el fetge per la boca, va aparèixer. Va sortir de sobte rere meu d'entre uns matolls, tenia un paper blanc a la mà que va amollar tant bon punt em va veure i havia deixat mig quilo de restes corporals entre la vegetació. Mentre em recuperava de l'ensurt per l'aparició inesperada d'aquella immensa massa humana, ell em mirava de fit a fit amb ulls desaforats sota una gorra de nen petit. Abans que pogués dir res, l'home es va tombar sobtadament i va cridar  alguna cosa ininteligible en llengua criolla a un cotxe que passava per allí. Aprofitant que estava d'esquena, vaig marxar dissimuladament.

Dies després me'l vaig tornar a trobar. Era al mateix lloc, aquest cop s'havia posat còmode, assegut en una butaca abandonada plena de llànties i que feia dies que era el lavabo de la plèiade de gossos sarnosos de la zona, saludant a crits a la gent que conduïa. Quan vaig passar per l'altra vorera just a la seva alçada, va deixar de vociferar i em va aguaitar com aquells animals salvatges que miren amb curiositat els humans que envaeixen el seu hàbitat. Mig cagat de por vaig accelerar el pas i el vaig deixar enrere. I així cada dia fins que, finalment, em vaig decidir a dirigir-li la paraula. "Hola, com es diu?" li vaig preguntar. No em va contestar. Vaig insistir, i res. Em mirava de dalt a baix com si fos un extraterrestre i al final vaig marxar . Però resulta que l'home panxut amb gorra de beisbol em va seguir tota la resta del camí fins el carrer de casa. I el dia següent també, i l'altre, i l'altre. Al final, fart del meu nou guardespatlles li vaig engegar de mala manera: "Escolti, per què em segueix? Què no té res millor a fer?". El boig em va mirar i, amb una serenor impròpia per algú que està tocat del bolet, em va dir: "No, tinc tants diners i cases que no em cal treballar i per això em distrec veient passar cotxes, que m'agraden molt. M'ensenyaràs el teu cotxe?". Perplex, vaig  balbucejar: "No...és que no en tinc de cotxe". El boig em va mirar en silenci, es va encongir d'espatlles, va girar cua i va marxar per on havia vingut. No l'he tornat a veure.