Suat,
cansat i asfixiat de calor. Portava
tres hores caminant sota un sol de justícia en una ciutat lletja, impersonal i
sense cap mena d’atractiu excepte ser la capital d’un país, Trinidad i Tobago,
que, a diferència de les altres illes del Carib té un bé molt preuat: el petroli.
Port of Spain estava sent una decepció en tota regla. En només un dia ja havia
decidit no viure-hi però continuava buscant feina per responsabilitat i per
amortitzar la nefasta decisió de passar-hi quatre nits.
Des de la meva arribada tot havia estat estrany. Res era
allò que m’esperava. En teoria el castellà era la segona llengua del país i
havia de ser cooficial el 2020, així que vaig pensar que tindria moltes
possibilitats de trobar feina com a professor. A la pràctica, el castellà només
era present en els rètols de les carreteres, carrers o edificis oficials i
tothom parlava una llengua desconeguda que hores més tard vaig descobrir que
era l'anglès. Un anglès molt peculiar i que no em resultava del tot desconegut.
De fet, ja l’havia escoltat anys enrere. Un accent que em feia venir a la memòria
un nom: Gurpal.
Va ser el meu primer dia d’escola a Austràlia. Havia anat a
aprendre anglès i quan vaig entrar a l’acadèmia la vaig trobar plena d’indis
(de l’Índia). Era xocant que els habitants d’un país que havia estat cent anys una colònia britànica anessin a aprendre aquell idioma, però resulta que aquells
indis eren de la regió del Punjab, que té llengüa pròpia, el panjabi, i que fa anys que es vol independitzar de l’Índia. Vaig trobar Gurpal a classe, tot esperant la professora, com la resta dels meus nous companys. Ell era un panxacontent, un noi que portava mesos a l’escola amb escassos progressos
lingüístics i l’única ambició del qual era ser taxista per “estar assegut tot
el dia” i així guanyar-se la vida. Era un noi tímid que anava sempre amb els de
la seva colla però amb qui vaig arribar a fer una certa amistat perquè el vaig ajudar a
copiar en uns exàmens decisius per aconseguir el títol d’anglès. “Thank you
Rafa” em deia sempre que em veia des d'aquell dia . Els habitants de Trinidad tenien una semblança
sorprenent amb els panjabis (d'on procedeixen els gitanos originàriament) i això va fer d’aquell lloc un indret encara més
desconcertant: què hi feien tants indis en una illa del Carib?
Estava doncs en aquella illa plena de Gurpals, carrer amunt,
carrer avall intentant trobar les acadèmies d’idiomes que al cercador d’internet
eren presents però que l’hora de la veritat havien tancat o simplement no
existien. Si preguntava a algú mai sabien de què els parlava, bàsicament perquè
la gent camina poc per la ciutat, va en cotxe a tot arreu i, per tant, no sap quin negoci hi ha al costat del que sol freqüentar. Això si trobaves algú a
qui demanar ajuda. I aleshores ho vaig veure. Una persona estirada a la vorera,
panxa amunt, amb les cames i els braços oberts, amb una bossa al costat i un
abric sota el cos. No sabia si era home o dona. No hi havia cap peató més.
Només cotxes que passaven però que no podien veure el cos perquè quedaba ocult
entre la filera de cotxes aparcats i les cases. Em vaig apropar mig corrent.
Era una dona gran, d’uns seixanta anys, tenia la boca oberta. No es movia. Em
vaig ajupir i, recordant els meus anys de socorrista, li vaig fotre un crit per veure
si estava conscient. Res. Al segon intent, però, va obrir els ulls i
va moure les cames i els braços com un malalat epilèptic. La vaig deixar anar al
temps que ella s’incorporava. Semblava que estigués desorientada. Aleshores em
va veure. “Però què fas? Ets boig o què?” em va engegar tot cridant. Jo, perplex,
no vaig saber què dir. “Estic dormint tranquil·lament i et fots a cridar a mig pam de la meva cara! Estàs completament boig noi!” em va continuar dient mentre recollia
les seves coses i es decidia a abandonar aquell lloc mentre remugava paraules
inintel·ligibles. Ja començava a allunyar-se quan li vaig engegar un crit. Es
va aturar, es va tombar i em va mirar. Llavors li vaig preguntar: Escolti, perquè
porta un abric amb la calor que fa?”. Ella, obrint els braços amb desesperació, em va respondre: “Per a què vols que sigui poca-solta! Doncs per a dormir-hi a
sobre, que els carrers estan molt bruts!” i va continuar el seu camí mentre movia el cap fent signes de
negació. I allí em vaig quedar, dempeus en un carrer sense una ànima a la vista, a més de 35
graus a l’ombra, sense haver dinat i sense entendre res.
