El mascle reproductor

Hi havia un bust de Franco presidint la prestatgeria. Podria haver estat un d’ell perquè, fet i fet, Miguel Zapata i Franco coixejaven del mateix: eren uns feixistes de collons.

El restaurant, situat al centre de la capital d’El Salvador, no oferia cap mena de dubte sobre l’estil culinari de l’establiment: Andalucía y Olé. Dins, res de sevillanes, bous, toreros o castanyoles, sinó alguna bandera espanyola, amb l’àliga, com no, i un bonic i car mobiliari. Miguel Zapata ja havia sobrepassat la setantena d’anys i en feia gairebé 30 que voltava per Amèrica. Originari de Múrcia, un bon dia va decidir anar a buscar tabac i de ben segur que en va trobar perquè es passava el dia amb una cigarreta a la boca, això sí, es veu que l’estanc estava molt lluny perquè va anar a parar a l’altra banda de l’Atlàntic. Sense cap tipus de recança, Zapata va abandonar dona i dos fills i va decidir fer les amèriques en el sentit literal. “Dels fills, l’únic que et queden són les factures que els hi has de pagar. Ara no en tindria pas”, deïa convençut. Una mica massa tard perquè n’havia portat al món 6 fruit de 5 matrimonis. “Això  és com quan t’enamores d’un Maseratti, un any després ja n’estàs tip. Amb les dones passa igual”, explicava.

Els primers afers sentimentals de Zapata van ser a Mèxic, primer lloc on va aterrar procedent de l’Espanya del 1973. L’avió no el portava ell, tot i que era pilot de l’exèrcit espanyol en aquells moments, però això i la seva planta (més d’un metre i noranta centímetres) li van facilitar la feina a l’hora de col·leccionar amants i mals de cap. “Primer volia anar als Estats Units però quan hi vaig ser, anys després, em vaig adonar que sempre hi hauria un fill de puta negre per sobre meu, i això sí que no”, afirmava. D’aquesta manera va anar recorrent centreamèrica fins arribar a l’Equador on va tenir el seu primer restaurant. “No en tenia ni idea, però em va agradar i ja ho veus, aquí estic”, deia rient. I no es podia queixar, entre la seva clientela hi havien ministres del govern salvadoreny, potentats dels mitjans de comunicació i empresaris. Zapata, un ciutadà exemplar, “mai he votat ni he fet una sola declaració de la renda”, li agradava parlar, sobretot, de les relacions entre homes i dones. “Sabeu?” ens deia al meu amic i a mi mentre continuava fumant assegut en una butaca al pati del seu restaurant, “les dones sempre busquen el mascle reproductor. Elles trien aquell exemplar que pot millorar la raça i vosaltres, dos europeus blancs, sou uns mascles reproductors en potència per a elles”, sentenciava. El que no sabia Miguel Zapata és que nosaltres érem de Tarragona i poc després es publicaria un informe en què s’assegurava que l’esperma dels tarragonins era el pitjor de tota Espanya i això ens descartaria per ser els candidats perfectes per perpetuar la raça que fos a centreamèrica o arreu del món. Un fet però, que no ens impediria continuar provant-ho, això sí, amb les proteccions que fessin falta. “Feu el que feu, porteu condons”. M’havia llegit el pensament.

La meva ciutat

La meva ciutat es troba de festa major. Tot just quan acaben les altres i l’estiu es va convertint en un  record, comença. És el moment en què els nens tornen a l’escola i molta gent ja ha exhaurit les vacances. Com en un últim intent de no submergir-se en la rutina de cop.

La meva ciutat és aquella on un pasdoble, un estil musical més propi de la gent gran, s’ha convertit en un himne pels adolescents que el taral·laregen fins quedar-se afònics mentre un lleó, un àliga i un monstre mitològic ballen entre la multitud. La meva ciutat és aquella que li va arrabassar la capital castellera a Valls i on fins i tot els pilars caminen i que és capaç de vendre un tros del seu port a un xeic àrab perquè aquest el destini com a moll particular del seu espectacular i indecent iot de luxe. La meva ciutat és aquella que va incitar un trasvassament d’aigua des de l’Ebre però que, en canvi, ha instaurat una revetlla on es llencen milers de litres només per passar-s’ho bé. La meva ciutat és aquella on el vermut és sinònim de música electrònica, sol i suor,  aquella que es pot travessar de punta a punta sense posar un sol peu a terra, simplement desplaçant-se per sobre del mobiliari de les terrasses dels bars. La meva ciutat és aquella on seria més fàcil evitar un bombardeig de la Lutwaffe que el d’una bandada de coloms i on les palmeres no pateixen alopècia sinó que tenen un inquilí que és un barrut mentre els escarabats, amos del subsól, ja han fet diversos intents per conquerir el món obert. La meva ciutat és aquella on les tortugues han decidit tornar a pondre ous a les seves platges, aquella on s’organitza el comiat de soltera d’una mona i on tenim la primera acadèmia de sirenes del món.

La meva ciutat és aquella on menjar-se l’espina d’un peix es considera una delícia i on una salsa única, emblema d’un plat mariner, s’ha popularitzat mundialment per assaonar un vegetal de terra endins. La meva ciutat pretén ser intel·ligent però és incapaç de fer funcionar un pàrquing, la que vol ser energèticament sostenible però que construeix un jardí vertical que no deixa entrar la llum natural a un edifici. La meva ciutat vol ser l’epicentre de l’esport mediterrani  però les gestes més importants del seu esportista més il·lustre han succeït a l’Himàlaia.

La meva ciutat és aquella que se sent orgullosa del seu passat romà però va suspendre dos avaluacions de la Unesco i deu anys per convertir-se en patrimoni de la humanitat. Aquella on es tala un bosc protegit i catalogat però es planta un mur verd del no res per fer front a la pol·lució química. La meva ciutat és aquella on els mascles tenen el pitjor esperma de l’estat però que no para de veure bessonades. La meva ciutat té una via fèrria al costat del mar però on cal fer vint minuts en cotxe per poder arribar a l’estació del tren d’alta velocitat. La meva ciutat té els taxis més cars d’Espanya.

La meva ciutat es troba de festa major. La meva ciutat és única i es diu Tarragona.