El gos de Terreville

Mon iaio no podia suportar els gossos, concretament els de "l'ampollero" que, tal i com el seu sobrenom indica, era un home natural de l'Ampolla. L'odi envers aquells animals es remuntava al primer dia que van arribar al magatzem en què feien de guardians i que es trobava just davant la finestra de la seva habitació. Aleshores mon iaio, tot i tenir gairebé setanta anys (pero més àgil que jo ara), era el vigilant nocturn del port del poble i, per tant, havia de dormir de dia però els dos gran danesos (aquesta era la seva raça) eren uns gossos molt pesats que no paraven de bordar des de la sortida fins la posta de sol, un fet que, a banda de treure de polleguera el meu avi, li provocava insomni. Ell, que era un home de poca paciència de mena, n'estava fins els nassos i, davant l'impotència de poder fer-los callar, va decidir declarar-los la guerra utilitzant les seves armes. Així, quan la quantitat lladrucs era insofrible, s'aixecava del llit, obria la finestra i bordava ell als gossos. La situació era extremadament còmica per a mi, que aleshores era un nen que passava els estius al poble, però, per molt que s'esforcès els gossos no callaven (ans el contrari). Era una guerra perduda. Estic convençut que mon iaio havia somiat moltes vegades (en les poques hores de son que els gossos li deixaven) en l'escena del cap de cavall al llit de la pel·lícula El Padrino per acabar amb aquell malson, tot i que mai va anar més enllà. Alguns anys després, però, els gossos van desaparèixer i amb ells la batalla de lladrucs.

A Terreville, passa una cosa semblant. És un barri residencial i tots són cases unifamiliars i moltes d'elles tenen gossos (n'hi ha una que fins i tot té gallines i alguna cabra, i podria ser que fins i tot un porc, però és l'excepció). Els veïns arriben i marxen en cotxe i els animals no s'immuten amb el pas dels vehicles però si algú decideix anar a peu aleshores la cosa canvia. Aquest algú, en aquest cas, sóc jo que, a més, suposo per a tota la raça canina de la zona el principal motiu de la seva existència perquè amb els lladrucs que em dediquen es guanyen el Pedigree Pal de cada dia. A banda de l'ensurt que provoca el lladruc inesperat d'un gos a mig metre de tu, és una llauna haver-los de sentir dia rere dia. Quan surts al migdia, quan tornes de nit, quan vas al supermercat, a l'universitat, a la farmàcia, a la platja, al caixer...Ells vinga a bordar tot i que, si fossin tan llestos com diuen, bé haurien de conèixer la meva olor després de tant de temps. Doncs no. N'hi ha un, negre com la fosca de la nit, que és especialment odiós i que, a més, és el més gros de tots. Vint metres abans ja se'l sent remugar i quan passo davant la casa que vigila es posa a dues potes, com volent arribar fins a mi. Una tarda, fart d'ell i de tots els altres, vaig fer el mateix que el meu avi. Ho vaig fer instintivament, sense pensar. Em vaig posar a bordar a tots els gossos, un per un. Quan vaig arribar al negre em vaig aturar i vaig bordar ben fort. En un primer moment el gos es va quedar petrificat (suposo que allò no entrava en els seus plans) però després va bordar amb més ràbia, treient espuma per la boca i posant-se, com sempre, a dues potes. Satisfet per haver-los pagat amb la mateixa moneda, vaig marxar. Havia deixat la casa una quinzena de metres enrere quan aleshores els lladrucs del gran gos es van aturar i van ser reemplaaçats pel soroll de les seves petjades. Havia saltat la tanca. Aquell tarda, tal i com diu Sabina en una de les seves cançons, vaig aprendre a córrer.