La terminal

Des de l'aire vaig pensar que es tractava d'una pista d'emèrgencia, d'un petit aeròdrom situat enmig de la selva i vora el mar per aterratges d'avionetes i petits aparells que permetien accedir a zones inhòspites de la que es considera l'illa més salvatge de les Antilles Menors, Dominica. Però no, era l'aeroport principal i únic d'aquella república envoltada per mar que es va independitzar del Regne Unit tot just fa 35 anys. Era una pista d'aterratge molt curta, de la mida d'un dels grans portaavions de l'armada dels Estats Units que, com en els vaixells de guerra, desembocava al mar. L'aproximació es feia per la part muntanyosa de la pista que sortia d'entre l'espesa vegetació, com una ferida oberta entre la jungla. El risc, per tant, era doble. Per una banda si el pilot no feia una bona maniobra d’aproximació podies estabellar-te contra la selva i, d'una altra, si descendia a massa velocitat et quedaves sense pista i anaves a parar a l'Atlàntic. Tot això en un aparell bimotor més vell que l'anar a peu.

Dominica era tan sols una escala en el meu viatge, el pas obligat entre Barbados i Gualaloupe, la segona de les illes franceses del Carib. Estava en una ruta que era una mena de ferri/taxi pels illencs de la zona per moure’s d’un lloc a un altre.  

L’aeroport era el més petit i simple dels que havia estat en ma vida. Un edifici d’una planta a peu de pista (els avions aterraven davant la porta de sortides/arribades) no més gran que una estació de servei. En baixar de l’aparell em van dur a una petita habitació on em van fer el control de passaports i d’equipatge per tot seguit deixar-me a una sala on hi havia l’única porta d’embarcament de l’aeroport. I aleshores em vaig adonar del drama. El meu avió per anar a Guadaloupe trigaria 6 hores en arribar i jo estava atrapat en terra de ningú. Rere meu hi havia el control de metalls per accedir a la sala (per poder embarcar) o per entrar al país. A la sala, a part d’un televisor, un lavabo i un petit mostrador que estava buit fins que arribava un avió, només hi havia un parell de màquines d’aperitius, patates i begudes. Mort de set, vaig anar a treure una ampolla d’aigua i, oh sorpresa, no tenia monedes del país per fer-les funcionar. Vaig treure el cap per mirar de parlar amb algun oficial del control de metalls i els hi vaig preguntar:

     - Perdonin, que tenen canvi per la màquina?

- Quina moneda tens? – em va dir un oficial

- Euros – li vaig respondre

- Ah, així no et puc canviar res – va dir

- Què hi ha una oficina de canvi? – vaig demanar

- Sí, tot just al costat de la porta de sortida – va assenyalar

- Què hi podria anar un moment?

- No, no tens permís per entrar al país, només ets en trànsit – va respondre molt seriosament

- Però només serà un moment, és que em moro de gana i de set

- No tinc autorització per deixar-te passar –va dir impassible

- És que les màquines només funcionen amb dòlar del Carib oriental –vaig suplicar

- No és el meu problema – va dir

- Si li deixo diners, me’ls pot canviar vostè?

- No tinc autorització per fer això – va respondre amb rudesa

- I si li dono 20 euros i em porta alguna cosa per menjar? –vaig dir desesperat

- No tinc autorització per fer això – va dir tossut com una mula

- En vol 40? – en el que venia a ser un suborn

- No tinc autorització per acceptar diners – va dir com si fos un robot

- Ah sí? i per a què té autorització vostè? – li vaig engegar tot emprenyat

- No tinc autorització per dir-t’ho – va dir a l’hora que treia un tros de pollastre fregit greixós d’una bossa de paper marró.

El vaig mirar amb cara de gosset bondadòs i famèlic i ell, amb la boca plena i la vianda a la mà, em va aguaitar, va mirar el menjar i, sense cap compassió, va girar la cadira donant-me l’esquena per continuar xerrant amb els seus companys que havien assistit a l’escena com a simples espectadors.

Ignorat, afamat i assedegat la meva esperança consistia a somiar com un helicòpter dels Rangers capitanejat per Stallone o Bruce Willis arribés d’improvís i, a sang i foc, em rescatés d’aquella república bananera.