No hi havia manera de dormir. Havien passat
dues nits des de la meva arribada a Crown Point i cadascuna havia estat igual.
El timbre sonava de matinada cada dos per tres en un allotjament que
curiosament no era massa gran però que semblava tenir un èxit brutal. No se
sentien rialles ni converses escandaloses (que serien pròpies de gent que
arriba de festa) sinó solament el cop de porta per entrar o sortir. El més
curiós és que durant el dia l’allotjament continuava mig buit, tal i com l’havia
trobat en arribar. Era un edifici de dues plantes, sense cap mena d’encant, amb
un parell de balconades a la part frontal i una escala que anava fins el segon
pis. Era una estructura curiosa, com un petit formiguer, doncs gairebé cada
habitació tenia la seva pròpia porta d’accès al carrer, excepte la part de
darrere, que era comuna. Hi havia un lavabo per a quatre habitacions i una
cuina que no s’havia netejat des de feina anys. De fet, la brossa s’eternitzava
al cubell i, quan aquest es buidava, la bossa no es canviava. El paradís dels
escarabats. L’encarregada era una noia negra, d’uns quaranta anys, prima i
baixeta que gairebé no sabia escriure (l’agenda eren un plec de fulls plens de
taques i gargots en llapis) i que vivia a l’edifici en una petita habitació
caòtica, plena fins a dalt de papers de xocolatines, capses de pollastre fregit,
ampolles buides i roba interior tot escampat pel terra. “Pots deixar la teva
maleta aquí fins que l’habitació estigui a punt. Vés a la platja mentrestant”
em va dir quan vaig arribar.
Crown Point és un poblet diminut situat en un
dels extrems de l’illa de Tobago, la més petita del país. És un lloc
eminentment turístic perquè les millors platges es troben aquí i és, per tant, la
destinació preferida dels nord-americans i estrangers d’arreu. També és el
repòs del guerrer dels nombrosos homes de negocis que arriben a Trinidad i
Tobago atrets pel seu petroli. És un indret absolutament caribenc, on tot va
molt a poc a poc i la gent viu al dia.
Va arribar la tercera nit. Cap a les dues de
la matinada el timbre va sonar. Ningú va obrir. Van tornar a picar, una, dos,
tres, quatre, cinc vegades. I res. Ja estava sonant per sisena vegada quan vaig
obrir. Al meu davant hi havia un negre en un evident estat etíl·lic que amb
prou feines es podia mantenir dempeus. Em va mirar de dalt a baix i, sense dir
ni hola, va entrar a empentes i rodolons. Emprenyat per haver de fer de porter
improvisat i amb llenganyes als ulls, vaig tornar al llit, però als vint minuts
el timbre va tornar a sonar. Ningú va obrir i abans que sonés per tercera vegada
ja tenia el pany a la mà. Un altre negre, tant o més borratxo que l’anterior, dentadura
d’or, el cabell brut fins a l’extrem i la samarreta mig esguerrada va entrar
com si jo fós invisible. Ja havia decidit anar a l’habitació de l’encarregada a
queixar-me de la seva passivitat quan algú altre va trucar. Res de timbre, cops
de puny a la porta. Obrint de molt mal humor vaig preguntar al nou visitant: “Què
passa? Què no saps que són les tres de la matinada?”. El negre, de la mateixa
espècie i aspecte que els dos anteriors, es va quedar astorat, va mirar la
façana de l’edifici, la porta i, fent un esforç titànic per articular una frase
em va preguntar: “Que està ocupada la mestressa?”.
