Platges de somni,
arena tan blanca i fina que sembla farina, aigües d’un color turquesa
impossible, mansions a la vora del mar Carib, milionaris a bord de iots que es
podrien considerar transatlàntics. Barbados, un plató de cinema que representa
el paradís en una illa sotmesa als dólars americans. Una població que viu semiesclava
dels blancs rics. Darrere de tota l’opulència pròpia de l’estil de vida
nordamericana (allò que realment importa és l’aparença) hi han vides
desestructurades, alcoholisme, drogadicció i pobresa d’esperit. Els nadius
també comparteixen aquests característiques, amb una excepció: la pobresa és
econòmica. Treballar per un plat de llenties fent tasques de neteja pel ric de
torn o com a empleat per l’hotel absolutament desproporcionat en una línia de
ciment que envolta tota una illa desvirtuada de la seva personalitat per un turisme depredador.
Els edificis
luxosos, els carrers ben pavimentats, les parelles de viatge de noces, els
jubilats americans en cadira de rodes que han treballat tota la vida per
permetre’s un retir daurat dins un cos amb aluminosi…i els quillos. Nadius
sense feina, enganxats a les drogues i als diners dels altres, tant o més
perillosos que els taurons d’aigües endins del Carib. Gent que no té res a
perdre, ni les dents, perquè les han perdut totes.
“Ei amic, què
passa? On vas?” - va dir tot venint cap
a mi un paio amb texans tallats a l’altura del genoll, descalç i amb una
samarreta que un dia va ser marró i ara blanca o era blanca i ara ni el millor
lleixiu podria tornar-li el seu color original.
“Vaig a comprar
al supermercat” – li vaig respondre convençut que seria un de tants que
m’havien volgut vendre droga.
“Molt bé, això
està molt bé. I dic jo,
què et sembla si quan surts em deixes 30 dòlars? És que sóc amb uns amics prenent unes cerveses.
Veus? Tot just aquells que ara et saluden” – va dir alhora que em passava un
braç sobre l’espatlla esquerra mentre assenyalava un grup de negres tan
pollosos com ell asseguts davant un bar.
Era un atracament
a les 12 del migdia, al carrer més cèntric de St Lawrence Gap i davant un munt
de gent. Sense armes, sense violència, amb un somriure a la cara, però
perillós. Estarien fora esperant i, si
no els donava els diners, em seguirien, trobarien el moment i aleshores ja no
riurien.
Vaig estar
inquiet mentre comprava. Valorava si donar els diners a aquella colla i no
tenir problemes però 30 dòlars eren molt per a mi a aquelles alçades del viatge.
No sabia què fer. Vaig sortir tot esperant que allí estaria l’home de la
samarreta indefinible. I allí estava, però no m’esperava. Prou feina tenia en
deslliurar-se del seu adversari. S’estava barallant amb un altre de la seva
espècie mentre els amics del bar a qui jo “havia de convidar” s’ho miraven. El
contricant del meu amicable atracador era coix. Li faltava la cama esquerra de
genoll en avall i portava un parell de crosses de fusta. D’aquelles
encoixinades sota les aixelles, com de pirata. El coix tenia una agilitat increïble.
Agafava una crossa com si fos un arma, com un bat de beisbol mentre anava fent
saltironets amb la cama bona. L’atracador, tot i no estar esguerrat, rebia de
valent amb la cara sangosa quan un cop el va tombar a terra. El coix li va
donar un, dos, tres cops més i quan li anava a etzibar el quart, va ser placat
per la policia. Jo havia quedat hipnotitzat per la baralla i no els havia vist
arribar. Era fantàstic haver tingut aquell cop de sort que m’havia deslliurat
del delinqüent somrient. Però, i els amics? Havien desaparegut en arribar la
policia. Ara podia respirar tranquil, alleujat, em sentia feliç.
“Però on em
porteu? Deixeu-me! Deixeu-me us dic! Vull els meus 30 dòlars, me’ls he guanyat!”.
Era la veu del coix pirata que
es resistia a entrar al cotxe patrulla. S’havia barallat per mi. Jo era el seu
botí. Aleshores em vaig sentir un objecte més en aquell escenari de formigó i
luxe que és Barbados. Una illa que encara és un refugi de galifardeus com en
l’època de la pirateria. Corsaris moderns sense vaixell i lloros a l’espatlla
però amb un mono considerable a sobre.
